"En l'atletisme, és important no deixar mai de jugar"

Abandonar la pràctica d'un esport sol suposar un sotrac en l'àmbit personal. Més encara, si aquest esport ha servit, en algun moment, de via d'escapament per situacions complicades. És el cas de l'atleta Pep Bossa (Figueres, 2002). Després de quasi divuit anys sobre el tartan, ha pres recentment la decisió de deixar l'esport que li ha marcat la infància, la joventut i els primers anys d'adultesa. Queden enrere les hores d'entrenament a l'Estadi Albert Gurt, les participacions anuals en campionats catalans i espanyols i també un període marcat per la salut mental.

La relació de Pep Bossa amb l'atletisme es remunta a quan tenia cinc anys, a les files del Club Atletisme Figueres. Els seus primers records en l'esport el porten a les curses de cros amb les quals recorria la província. La primera cita que va aconseguir acabar, no sense entrebancs, va ser la d'Olot. Superat el primer obstacle atlètic, no va tardar a fer el pas a la pista on, com és habitual en els més petits, va provar totes les disciplines que les instal·lacions figuerenques permetien. Va acabar-se decantant per la velocitat i les tanques.

Arribada l'edat juvenil la competitivitat va augmentar. També les hores i el sacrifici dedicats a un esport, l'atletisme, "molt perfeccionista i sempre determinat pel detall", tal com explica. El 2019 va complir l'objectiu que perseguia des de molt temps enrere, tot aconseguint un or en els 110 metres tanques en el Campionat de Catalunya d'aire lliure. Una cursa que, relata, no va ser gens bona, però que, al cap i a la fi, li va valdre per pujar a l'esglaó més alt del podi. Va ser un premi a anys de dedicació. La constància en l'entrenament, però, va implicar el sacrifici d'altres aspectes.

"Vaig començar a matar-m'hi més i vaig haver de fer un sacrifici social, com li solc dir". L'exigència de l'atletisme fa que mai n'hi hagi prou, que sempre es pugui treballar més per millorar cada marca, centèsima a centèsima. Veient-ho amb perspectiva, s'adona del que va implicar aquesta dedicació. "Em vaig aïllar en una època que no tocava. Em vaig tancar molt i em va passar factura", valora. A poc a poc, el seu cap se'n va acabar ressentint: "No hi ha un detonant, va ser gradual. En situacions quotidianes tenia atacs d'ansietat, notava que el meu cos es posava en estat d'alerta. Primer, vaig patir per si tenia un problema de cor". Tot i no ser, en aquell moment, un ferm creient de la figura del psicòleg, va acabar posant-se a les mans d'un professional. Li va diagnosticar un trastorn d'ansietat i el va ajudar a entendre per què el seu cos havia reaccionat així.

"Em vaig aïllar en una època que no tocava, em vaig tancar molt i em va passar factura"

"És important jugar", admet Bossa. Explica que és un esport on és molt fàcil entrar en la tòxica dinàmica de comparar-se amb els altres, i que això sol conduir inevitablement a un abús de perfeccionisme. "Mata't a fer-ho bé, però no deixis mai de jugar", diu, referint-se als primers anys a les pistes, quan els temps tenien un pes molt menor que el simple divertiment de practicar l'esport que l'apassionava.

Per superar el problema de salut mental, l'atletisme va passar de causa a solució. Després de mesos d'atacs d'ansietat freqüents i havent desenvolupat, fins i tot, certa por de sortir de casa, va decidir "agafar el toro per les banyes" i tornar a les pistes. "Em va tornar a salvar l'atletisme", admet. En el retorn als entrenaments ho va passar malament, sobretot al principi. Relata que, durant la primera etapa, va desenvolupar una obsessió a mesurar-se el ritme cardíac per delimitar si notava una millora. El mal moment mental es va traduir en recurrents problemes físics: "El meu cos no descansava, sempre em notava cansat, dormís les hores que dormís". Aquest fet va conduir a patir alguna lesió. "Em vaig adonar de la importància del cap i ara valoro molt més el treball psicològic, crec que és molt important tractar-se des de ben aviat qualsevol indici de patir un problema d'aquest tipus", determina.

Uns dos anys després d'haver deixat enrere el trastorn, i després d'haver continuat alternant l'entrenament -de sis dies a la setmana- amb la carrera d'arquitectura, Pep Bossa ha pres la decisió de fer una aturada total en la pràctica de l'atletisme. Una manera d'abaixar el ritme i permetre's certs luxes que, durant anys, no ha tingut. No ha estat una decisió sobtada. Ja va començar a plantejar-s'ho la temporada passada, quan va patir una lesió que el va allunyar de les tanques i, curiosament, el va dur a "improvisar" fent llançament de javelina i acabant en un meritori sisè lloc de Catalunya. Aquesta temporada ha tornat a patir una fasciïtis plantar i, juntament amb els darrers mesos de carrera i el fet de començar a treballar a Girona, les circumstàncies l'han dut a deixar l'atletisme. Va ajudar-lo a fer el canvi de xip un cap de setmana d'aquest hivern en el qual va decidir esquiar, després de molts anys sense poder fer-ho pel risc de lesió. "Ho vaig gaudir molt i em va fer pensar. Al final, si no ets un dels millors a escala nacional, no et pots dedicar professionalment a l'atletisme. Continua sent un esport molt poc valorat pel que suposa i pel fet que t'obliga a centrar-ho tot al seu voltant".

Amb la nova etapa també fa un pas al costat de l'Associació Atlètica Figueres, el club del qual és cofundador. L'estiu de 2022, Pep Bossa va decidir deixar les files del Club Atletisme Figueres. Va contribuir a la creació del club juntament amb Christian Montero, Yassir El Boussettaoui i Mohamed El Boussettaoui, si bé explica que la seva tasca va centrar-se principalment en la tasca de promoció i visibilitat durant els primers passos de l'entitat. Preguntat sobre els anys inicials del jove club, opina que, encara que Figueres no deixi de ser una ciutat petita, "no ha fet cap mal tenir dos clubs d'atletisme, si cadascun d'ells té uns interessos diferents".

Gran part de la "culpa" de la seva adhesió al nou projecte de l'Associació Atlètica la té Augusto Godínez, el seu entrenador des que va especialitzar-se en les tanques. Quan el cubà va deixar el CAF, Bossa va acompanyar-lo. Si bé el figuerenc ha competit els darrers dos anys i mig amb la samarreta de l'Hospitalet Atletisme -un dels clubs referents en el panorama català-, ha continuat entrenant a casa i amb Godínez. Quan parla d'ell només té bones paraules. "És un entrenador molt dur, el seu sistema és exigent, de la vella escola", admet. Explica que la seva manera de treballar és diferent del que sol ser més comú aquí; que hi ha qui, en començar a entrenar amb ell, fins i tot s'espanta: "Jo el tinc des de petit, vaig tenir anys de transició, per això hi estic acostumat". Godínez és especialista en les tanques i, tal com explica Pep Bossa, compta amb reconeixement nacional en la disciplina. "Ha aconseguit que els atletes que entrena tinguin la mateixa tècnica a l'hora de saltar la tanca", apunta, com a punt indubtablement positiu de la seva tasca. A Cuba ja havia entrenat tanquistes mundialistes com Dayron Robles, or en els 110 metres tanques a Pequín 2008. Bossa recorda, rient, que el dia que va guanyar el Campionat de Catalunya, el primer que va fer va ser recordar-li que havia fet una mala cursa. La vella escola.