Aprendre a viure al voltant del judo

"El judo em va canviar la vida, me la va encarrilar i no m'ha deixat tenir mai cap vici". L'esport transcendeix sovint de la simple activitat física i passa a convertir-se en una escola de vida, un full de ruta per decidir cap a on tirar. És el cas del figuerenc Hugo Robles, a qui el judo el va guiar des de ben petit i, avui, ja fa anys que representa una de les seves ocupacions professionals. Dirigeix des de l'any 2014 el Judo Club Nakama, on comparteix el seu amor per l'esport amb prop d'un centenar de nois i noies de diferents edats. Ja complert el desè aniversari, l'organisme continua creixent a poc a poc, "de forma sana, per no morir d'èxit", diu Robles.

El Judo Club Nakama de Vilafant va complir el desè aniversari aquest passat 2024

Per Hugo Robles els inicis en el judo van ser, en certa manera, terapèutics. Era un nen molt mogut i fer esport el va calmar. Explica que, amb més perspectiva, s'adona que el judo ajuda tant als nens moguts com ell com als que són més introvertits i els costa desinhibir-se. La competició va ser el que el va lligar per sempre amb l'esport. Competitiu de mena, es va acostumar a sumar medalles en campionats catalans i espanyols mentre representava el gimnàs Savas de Figueres. Els èxits el van acabar duent al Centre d'Alt Rendiment de Madrid, on va acabar passant deu anys de la seva vida i va fer amistats com la de Carolina Marín, or olímpic i campiona del món de bàdminton.

"M'encanta competir, és l'única manera que tinc d'entendre la vida", reconeix. Explica que els seus alumnes ja coneixen a la perfecció la seva opinió sobre allò de "l'important és participar". Que no n'hi ha prou, que tothom pot participar, i que el veritablement important és donar-ho tot. I així, si perds, pots marxar tranquil a casa. "No n'hi ha prou a anar a una entrevista de treball, sinó que has de fer tot el possible per aconseguir la feina, per ser el número u. Sé que sona superb, però m'agrada pensar en gran", relata. Ara, acompanya aquells nois i noies del club que tenen ganes de seguir el seu camí, tot i que és conscient que "avui, costa que els joves acceptin patir en la competició".

Patir sobre el tatami

Quan parla de patir ho fa amb coneixement de causa, perquè ho va viure ell mateix. Robles va trencar-se tres cops els lligaments encreuats i un cop el menisc. Un total de quatre operacions de genoll. Una càrrega inassumible per un esportista d'elit. Va haver de deixar la competició amb només vint-i-quatre anys, quan millor hauria d'estar, almenys des del punt de vista físic. El figuerenc va conèixer la sensació de preparar una competició durant més d'un any i trencar-se el genoll just el dia abans. "És un esport que no et fa guanyar gaires diners. La meva família em deia que ja estava bé, però jo no els escoltava massa i seguia", confessa. El quart cop va ser el definitiu: "llavors em van dir que s'havia acabat, que jo patia però que ells també".

Robles va haver de deixar la competició amb només vint-i-quatre anys per culpa les de múltiples lesions

La naturalesa competitiva d'Hugo Robles, és clar, no va desaparèixer d'un dia per l'altre. Fa poc va fer un torneig de terra, va quedar tercer -"vaig plorar de l'emoció", diu- i la flama se li va tornar a encendre. Va decidir retrobar-se amb les sensacions que feia anys que havia deixat enrere i va valorar presentar-se a competicions de veterans. El destí li guardava, però, un avís. "Escalfava amb el meu uke, el meu company. Mirant un combat allà mateix, un judoka es va trencar el genoll just davant meu. Allò em va recordar el motiu pel qual havia deixat la competició. Va ser un clar senyal", es resigna. El millor, al cap i a la fi, és que les seves quatre operacions de genoll no li suposen cap impediment per practicar el judo des del paper de professor.

L'oportunitat d'ensenyar

Fa deu anys i escaig encara era a Madrid. Va pensar que si feia un club allà seria un més, però que aquí podria arribar a ser un referent. Va escollir el nom Nakama, "amic" en japonès, i va optar per tornar a Vilafant. El primer dia va obrir la porta i, recorda, va esperar "a veure quants alumnes seríem". Dels inaugurals en recorda tres o quatre que encara continuen al club deu anys més tard. Ara té prop d'un centenar d'alumnes de diferents aspiracions competitives. Diu que té la sort de comptar amb casos com el d'una noia amb discapacitat visual que fa la classe amb la resta de la gent i que "demostra que es pot fer judo de manera inclusiva".

"És un esport que no et fa guanyar gaires diners. La meva família em deia que ja estava bé, però jo no els escoltava massa i seguia"

Preguntat pels plans de futur, li ve al cap el desig de tenir un gimnàs propi pel club. Ara mateix depèn d'espais compartits, fet que limita l'oferta de classes i la seva qualitat. Explica que "està molt agraït a l'Ajuntament de Vilafant, sobretot pels inicis", però que no té les hores que voldria per tasques com la preparació dels exàmens de cinturó negre d'algun dels seus alumnes. Tenir un espai ampli i adequat únicament a la pràctica del judo suposaria un gran avenç pel Judo Club Nakama.

Hugo Robles és pare de dues nenes i la pregunta és obligada. Vol que practiquin judo, conscient dels valors que treballa l'esport. "Els treballem perquè hi creiem, perquè el judo no es podria entendre sense aquest component", diu. No s'oblida de repassar també el factor purament físic, a vegades relegat a un segon pla quan es parla d'esports de lluita: "El judo toca tot el que es pot tocar en el cos humà; a vegades veig exercicis de moda de disciplines com el CrossFit que els judokes coneixem des de fa dècades". El sabor, és clar, és agredolç, quan es té en compte la cara fosca de la competició: "No sé si m'agradaria que competissin. Sé el que és entrenar dos anys pensant en un sol dia, i perdre o lesionar-me just abans. Vull que decideixin elles mateixes, quan toqui".

"Els judokes treballem els valors perquè hi creiem, perquè el judo no es podria entendre sense aquest component"

Els dans: donar continuïtat a un camí espiritual

L'aniversari del club no va ser l'única bona notícia de l'any passat per Hugo Robles. El figuerenc va obtenir el seu cinquè dan amb només trenta-sis anys i es va afegir a un selecte grup de judokes altempordanesos. Els dans, un sistema gradual d'habilitat per aquells qui ja tenen el cinturó negre, suposen una altra manera de seguir vivint el judo lluny de la competició. S'obtenen a través d'exàmens i demanen temps de permanència; entre el quart i el cinquè, per exemple, Robles va haver d'esperar uns cinc anys. Tenir-ne ja cinc, així doncs, és tota una fita per la seva joventut. El primer el va aconseguir abans de complir la majoria d'edat, pensant a arribar als tres dans necessaris per tenir el títol d'entrenador nacional. Des de llavors, i sobretot a partir de la retirada competitiva, va decidir continuar amb el camí. Ara s'haurà d'esperar almenys sis anys pel següent nivell. Mentrestant, continuarà traspassant la seva passió als seus alumnes. Una manera de "mantenir viva la flama". D'estimar el judo des de Vilafant.