“Podria passar-me la vida al sofà, però no ho trobaria gens gratificant”

Pocs alpinistes tenen tanta experiència com vostè per parlar sobre la muntanya. Com afronta la seva conferència a la Mostra i què voldrà explicar?

Vull parlar sobre els reptes encara no escalats que existeixen tant a prop de casa com en les parts més remotes del món, molts dels quals són meravellosos. També voldré demostrar que aquests desafiaments no estan fora de l'abast d'un home de família amb una feina a temps complet.

Supervivència al Dhaulagiri: "Em va salvar pensar que no podia morir abans que la meva mare"

És un exemple de la figura de l'alpinista-escriptor. Què té la muntanya que fa que els qui l'estimen vulguin explicar-la? 

Per a mi és una manera de registrar les meves experiències per ajudar al meu plaer retrospectiu. Les expedicions d’escalada a les grans muntanyes estan plenes d’alts i baixos intensos, tant administratius com físics, que criden a ser registrats abans que el temps els dilueixi o els oblidi.

"Vull demostrar que aquests desafiaments no estan fora de l'abast d'un home de família amb una feina a temps complet"

Quan va començar a fer aquest registre del qual parla?

Vaig començar a escriure sobre les meves escalades després que m'animessin a redactar un article sobre una expedició de 1976. Era jove i em va semblar força bé publicar, ja que també significava una nova font d’ingressos. A poc a poc, a mesura que escrivia sobre més experiències d’escalada, vaig reunir prou material per formar la base d’un llibre. I així va néixer Vertical Pleasure. Vaig imaginar que seria el meu únic llibre, mai vaig pensar que seguiria recollint prou experiències per produir-ne més. És una prova de la dificultat que representa mirar cap al futur.

Suma tres Piolets d'Or, el màxim reconeixement en el món de l'alpinisme. Quina importància dona a aquests premis?

Els premis d’escalada són molt subjectius. Naturalment, estic content d’haver rebut els Piolets d’Or, però mai he escollit una expedició només perquè crec que em podria fer guanyar un premi. És interessant veure com els criteris del Piolet d'Or han canviat al llarg dels anys, passant a valorar les escalades d'estil alpí, sovint en muntanyes més petites. Com algú que sempre ha practicat aquest últim estil, simplement he estat un beneficiari d’aquest canvi.

Com diu, aquests Piolets d'Or els va obtenir tot escalant i obrint vies en pics poc convencionals, com el Gave Ding o el Siguniang. Sortir-se dels clàssics vuit-mils per explorar espais més desconeguts ha estat un dels objectius de la seva carrera?

Sí, potser vaig a llocs remots perquè no m'agraden les persones (riu). Seriosament, però, m'agrada visitar llocs nous. La incertesa inherent a anar a un lloc nou i poc o gens freqüentat per alpinistes és una gran atracció per a mi.

Seguint amb aquesta línia, la seva última aventura ha estat la primera ascensió del Yawash Sar pakistanès, aquest passat estiu. Com ha estat l'experiència?

Va ser fantàstica. Venía d'un període entre 2017 i 2023 en el qual vaig tenir una sèrie de mals moments. Aquest 2024 la meva sort va tornar i fer cim en un pic encara no escalat amb el meu vell amic d’aventures, Victor Saunders, va ser una experiència molt gratificant.

"La incertesa inherent a anar a un lloc nou i poc o gens freqüentat per alpinistes és una gran atracció per mi"

Parla de problemes anteriors, com l'intent fallit d'ascensió del Patkhor, el 2023. Què els empeny, als alpinistes, a afrontar aquestes aventures on us jugueu la vida?

Crec que és una qüestió de saber equilibrar el risc i la recompensa. La vida està plena de riscos i podem intentar amagar-nos d'ells o aprendre a entendre’ls completament i acceptar-los. Podria passar la meva vida descansant al sofà, però no ho trobaria gens gratificant, mentre que l’escalada em dona objectius a seguir, em manté en forma, fomenta l’amistat i em deixa un banc ric de records. He tingut sort, però imagino que tots necessitem una mica de sort de tant en tant.

El 2017 anuncia que té un càncer que el deixa sense activitat uns quants anys. Com va viure l'obligació d'allunyar-se de les muntanyes?

Realment, excepte el 2017 -quan estava rebent radioteràpia i quimioteràpia- no va ser realment el càncer el que em va mantenir lluny de les muntanyes. El 2019 vaig anar dues vegades a escalar a Sikkim, però vaig fallar a causa del mal temps i a una intoxicació alimentària. El 2020 i 2021 les restriccions per la Covid em van mantenir a casa. El 2022 vaig tornar a Sikkim però vaig fallar de nou per mal temps, i després el 2023 vaig patir una altra intoxicació alimentària en un moment crític del Patkhor a Tadjikistan. Van ser uns anys frustrants i, amb retrospectiva, tornar a Sikkim a la primavera del 2022 (tan aviat com les restriccions de la Covid ho van permetre) va ser un error. El temps va ser terrible i crec que un viatge a la tardor hauria estat millor. Estava massa ansiós per tornar a les muntanyes!

Considera que l'estil alpí és la forma més pura de l'alpinisme?

Absolutament. Per a mi no hi ha altra manera possible. Les expedicions amb corda fixa i campament fix no em criden gens. També crec fermament que els alpinistes haurien d’afrontar el repte de l'escalada i mai utilitzar parabolts.

Fins quan té la intenció de continuar pujant cims?

Doncs fins que no pugui fer-ho o fins que ja no em faci gaudir. A mesura que envelleixi aniré escollint objectius menys exigents, però no m’imagino deixant-ho fins que físicament no pugui més.

Consulta aquí totes les notícies de l'EMPORDÀ