Àngel Campos, exporter rosinc: "La meva dona em diu que si no fos per l’arròs, no estaria amb mi"

"Era un porter molt tranquil. No em posava mai nerviós. Podia estar moltes setmanes sense jugar, haver d’entrar un dia i complir sense problemes". Aquest tarannà pausat i de no deixar que els nervis li fessin una mala passada sota de pals l’ha aplicat Àngel Campos (Roses, 1972) a la cuina. "Si no hi ha calma a la cuina, es pot armar un bon sidral... S’ha d’estar tranquil". Els fogons i la barra són el seu hàbitat natural des que el març del 2005 va decidir retirar-se per culpa de les lesions al genoll. Abans en un restaurant de la seva mare a Fortià i, ara, a Ca la Margarita a Roses, on ofereix una carta ben diversa d’arrossos pensats i elaborats per ell. "Tots són idees meves i un xic diferents. M’agrada donar-hi el meu toc. El meu preferit és el de galta de porc amb escamarlans. Agrada molt als clients".

Tan bons li surten els arrossos que fins i tot, a casa, hi tenen un paper important. Molt. "La meva dona sempre em diu que si no fos per l’arròs, no estaria amb mi", confessa Campos tot rient. Però, i d’on li ve la dèria per la cuina a un porter que va jugar vint-i-cinc partits a Segona A amb el Figueres (1990-93) i el Palamós (1993-95) i va signar una llarga trajectòria entre Segona B i Tercera per Palamós (1995-01), Lorca FC (2001-02), Águilas (2002-03) i Lorca Deportiva (2003-05)? Doncs de ben jovenet. No tant com la passió per la porteria, on va començar al Roses amb onze anys, però la cuina l’arrossega des que amb setze anys feia el sopar per tota la família. "Plegava de treballar a l’obra amb el meu pare a les set, venia corrents a Roses per entrenar i després feia el sopar pels pares i les meves tres germanes. I encara, en acabat, me n’anava a jugar tornejos de futbol sala". El punt d’inflexió, gastronòmicament parlant, va arribar amb divuit anys quan "gràcies a l’avi i la mare" va fer el primer arròs. I fins ara. 

Entremig, Campos va gaudir del que més li agradava: la porteria. Una passió que de ben petit a l’escola ja manifestava i que va fer que amb setze anys debutés amb el primer equip del Roses. Aquell marrec que s’identificava amb Zubizarreta i admirava Buyo, va veure com el Barça i el Madrid trucaven a la porta de casa. El volien. I va anar a provar a un lloc i l’altre. Primer a Madrid, en el que va ser una aventura divertida amb els pares i l’agent, sobretot quan el cotxe es va espatllar a mig camí, a prop de Saragossa. Era l’any 1989. "Vaig fer un partidet contra el Castella, que tenia Santi Cañizares de porter. Al juvenil hi era Juanmi i els entrenadors eren Camacho i García Remón. Al final, Luis Molowny em va dir que em fitxarien, però que ja tenien dos porters pel juvenil i que em cedirien a un equip català". Ni Figueres ni Palamós van voler Campos a préstec -només en propietat- i el tren del Madrid va passar de llarg. Sempre li quedarà el record de veure i canviar-se gairebé de costat amb els jugadors del primer equip blanc. "Tant de bo tinguis sort i juguem junts", li va dir Chucho Solana, abans d’uns dels entrenaments. I el tren del Barça? "Encara espero que em diguin alguna cosa", riu. La possibilitat va néixer gràcies a Paco Martínez, que després se l’enduria al Figueres. Després d’una setmana vivint a la Masia i d’entrenaments de córrer i córrer, el record de Campos no és gaire bo. "L’experiència no va ser gaire bona. Corríem molt i després, Pep Guardiola i Lluís Carreras em feien xuts als terrenys del costat del Camp Nou. No en veia ni una". 

El Figueres sí que li obriria les portes ja en propietat l’any 1990. A Vilatenim estaria a l’ombra i ,alhora, aprendria de Quim Ferrer. "Va ser el meu mestre. Se’m posa la pell de gallina quan en parlo. Sol venir al restaurant i xerrem sovint". Pitxi Alonso el va fer debutar a Sòria a la Copa i veient que responia, li donaria l’alternativa també a la Lliga. El servei militar a Maó, on jugaria amb l'Atlètic Illenc, va fer que es perdés l’any de la promoció per pujar a Primera, tot i que els darrers mesos va estar-se entrenant amb l'equip.

Precisament la figura de Yagüe seria determinant en la segona part de la seva carrera. Primer per reincorporar-lo al Palamós mentre entrenava amb el Girona el 1995. ‘Has jugat a Segona, per Tercera vas sobrat’, li va dir Yagüe. S’estaria a Palamós fins al 2001 quan Yagüe se l’enduria a Llorca. "Cobrava tres cops més i a la mateixa categoria". Això sí, encara n’hi deuen uns quants "que no veuré mai". Després passaria per l’Águilas i tornaria a un nou Llorca, fins que el genoll li va dir prou. Unai Emery, l’entrenador, i excompany seu, tampoc va fer-hi gaire perquè es quedés i gaudís de l’ascens a Segona A. Havia decidit plegar i al març se’n tornava a casa. L’esperaven nous reptes. A la cuina i a les banquetes, on ara és el segon entrenador del seu fill Àlex, al Roses City.