Supervivència al Dhaulagiri: "Em va salvar pensar que no podia morir abans que la meva mare"

Jordi Canyameres (Terrassa, 1964) serà el conferenciant encarregat d'inaugurar la Mostra de Muntanya i Aventura de 2025, el divendres 17 de gener a les nou, a La Cate. Explica amb humilitat que està poc avesat a parlar en públic. El seu, però, és un testimoni d'amor etern a la muntanya. El 1989 va emprendre la missió d'escalar l'impenetrable Dhaulagiri, a l'Himàlaia. Allà, un episodi de fred extrema va endur-se el seu acompanyant, Quico Dalmases, i va reservar per ell una història de supervivència única.

Figueres, a punt per tornar a "respirar muntanya" amb la 24a Mostra

Primer de tot: com afronta la seva conferència a la Mostra i què creu que aporta un projecte així en el món de l'alpinisme?

La veritat és que estic molt il·lusionat per haver estat convidat. Sincerament, no m'he considerat mai un gran alpinista, perquè mai ho he estat, però el que sí que sempre he estat és un apassionat de la muntanya. Ja des de petit l'he viscuda amb molta intensitat, la muntanya m'ha fet ser qui soc. Mai he aspirat a fer coses molt grosses; simplement he somiat, com fa tot alpinista. Estic content pel fet que algú s'interessi en les meves aventures ara que ja tinc seixanta anys. Em prenc la conferència com una petita aventura, encara que en aquest cas no serà alpina.

Deia Gaston Rébuffat que "l'alpinista condueix el seu cos cap a on els seus ulls havien somiat".

M'hi identifico moltíssim, perquè gairebé he estat més somiador que alpinista. Soc una persona molt emotiva des de petit, m'emociono molt amb tot, i a la muntanya és on ho noto més, perquè és un entorn molt meu i és on em puc alliberar. Faig servir molt la paraula somiar, hi crec molt.

"Mai he aspirat a fer coses molt grosses; simplement he somiat, com fa tot alpinista"

"Em prenc la conferència a la Mostra com una petita aventura, encara que en aquest cas no serà alpina"

D'on surt el seu amor per la muntanya?

Amb els meus pares era habitual anar un cop al mes a fer alguna excursió pels voltants de Terrassa. Això em va despertar una manera d'afrontar cada sortida com un repte, com un "què trobaré avui de nou?". Feia molts descobriments, em feia jugar amb la imaginació. Més tard em van apuntar a una agrupació d'escoltes, que em va inculcar molts valors que encara aplico també fora de la muntanya, i després ja em vaig introduir en el muntanyisme i l'esquí de muntanya. Al Club Muntanyenc de Terrassa hi havia un grup potent, amb gent que ja havia estat a l'Himàlaia, i vaig aprendre molt d'ells. Va ser llavors quan vam fer els primers cims importants als Alps i als Andes i em vaig preparar per a la meva primera expedició a l'Himàlaia.

I va ser allà on va viure l'episodi més conegut de la seva trajectòria.

Sí, el 1989 vaig tenir la sort d'anar al Dhaulagiri, en una expedició que per mi era el màxim al qual podia optar. Era un gran repte, que afrontàvem només dues persones i a l'estil alpí, la forma més lleugera de fer l'ascensió. Vam estar uns dies de pujada ininterrompuda i tot va anar molt bé fins a arribar a uns 6.500 metres. Llavors la temperatura va baixar moltíssim. No havia viscut mai un fred així, i durant el matí no va tornar a pujar. El meu acompanyant, Quico Dalmases, estava més acostumat que jo al fred i calculava que devíem estar a uns quaranta sota zero. Pensa que la nostra pròpia respiració es congelava a les parets de la nostra tenda.

Tot i això, van continuar amb l'ascensió.

Sí, el sisè dia vam arribar als 7.600 metres, on ja acabaven les principals dificultats. Ens quedava una sola aresta complicada fins al cim, uns cinc-cents metres. Estàvem ja molt tocats pel fred, no podíem escalar, no ho aguantàvem. Gairebé no dormíem i ja teníem congelacions als peus. Pintava molt negre perquè la temperatura no pujava. En un moment donat, vam plantejar-nos com continuar i vam decidir separar-nos. En Quico volia continuar fins al cim i baixar per la ruta establerta, mentre que jo volia baixar metres i guanyar temperatura fos com fos. Això implicava baixar per la cara nord del Dhaulagiri, una paret que no coneixia. Era de bojos anar per allà, però també era de bojos anar per dalt.

No hi havia cap opció bona.

No, però ni jo li vaig rebatre la seva decisió ni ell me la va rebatre a mi. Ens vam repartir tot el material i ens vam separar cap al migdia. Recordo que quan començava a baixar em vaig girar una última vegada mentre ell ja escalava i ens vam cridar alguna cosa, no recordo gaire el què. A partir del descens va ser quan vaig passar-ho més malament, vaig patir un trauma que he anat superant però que sempre m'ha quedat a dins.

"Devíem estar a uns quaranta sota zero, la nostra pròpia respiració es congelava a les parets de la tenda"

"En separar-nos, ni jo li vaig rebatre (a Quico Dalmases) la seva decisió ni ell me la va rebatre a mi"

Com va ser aquesta baixada?

Vaig caure en la desesperació total des de ben aviat i em va envair una sensació de solitud molt forta. Sabia que ningú em podia ajudar perquè els que ens esperaven a baix, al camp base, no sabien que jo estava baixant per aquella banda. Cada dia se'm sumaven més problemes i l'únic que notava que millorava era que anava guanyant temperatura a poc a poc. Tota la resta eren inconvenients i jo pensava que en qualsevol moment tindria algun accident i que tot s'acabaria allà, en qualsevol moment. Però anava fent de mica en mica.

Era vostè i la seva supervivència.

Era jo i jo, sí (s'emociona). Durant el descens em vaig deixar caure fins a tres cops. M'estirava sobre la neu i em deixava anar. Sentia comoditat i pensava que em quedava allà, que estava al Dhaulagiri fent el que m'apassionava. Em rendia.

Imagino que sentia pau perquè el seu cas era un incident que no tenia a veure amb cap error comès, sinó amb un simple canvi meteorològic extrem.

No me'n penedia de res i pensava que, quan ho havia donat tot, no tenia per què donar més. I sempre que em passava això quedava prop d'adormir-me, però de cop em venia al cap la meva mare. Més tard, parlant amb psicòlegs, m'han dit que és habitual d'aferrar-se a la figura de la mare en instants pròxims a la mort. Jo no podia suportar la idea que algú li hagués de dir que el seu fill havia desaparegut a l'Himàlaia. No em podia morir jo abans que ella. Això era el que m'ajudava a tornar-me a aixecar i continuar. Em va passar tres cops, com dic.

"Estava tan malament que pensava que estava sol al món, ja no concebia que ningú pogués estar buscant-me"

Com va ser l'arribada?

Em van veure des del camp base i imagino que van organitzar un equip de rescat. Jo, en aquells moments, estava tan malament psicològicament que pensava que estava sol al món, ja no concebia que ningú pogués estar buscant-me. Quan se'm va aparèixer un home, un escalador francès que va ser el primer a arribar, em vaig espantar molt. Em va costar assimilar que ell i els que anaven al seu darrere eren allà per salvar-me.

Com es recupera físicament d'una situació així?

Vaig estar uns quants dies al camp base, molt tocat mentalment i sent cuidat per un metge francès. No en recordo gairebé res. Després em van dur a Katmandú i, més tard, a Barcelona i a Saragossa. Em van haver d'amputar molt menys del que pensava: part del dit gros del peu dret, dues falanges del preu dret i dues més de l'esquerra. Van salvar molt més del que pensava i se'm va regenerar força teixit.

Vostè va arribar, però Quico Dalmases no va fer-ho mai.

Al camp base em van preguntar per ell i jo pensava que ja havia arribat. Ells van estar dies esperant que baixés però, quan van veure que no ho feia i van veure en quin estat havia arribat jo, van acabar desistint. Jo sempre he pensat que devia quedar congelat, segurament poc després de separar-nos. El seu pare sempre va creure que va arribar al cim. El va estar buscant tota la seva vida, parlant amb altres alpinistes que havien vist algun cos en algun moment. Molt a prop del cim es va trobar un cadàver que anava vestit de manera molt similar, però més tard es va demostrar que pertanyia a una altra expedició alemanya.

"Fins avui, ningú ha tornat a passar per la cresta que va escalar en Quico"

No hi ha hagut cap novetat més en aquests trenta-cinc anys?

No, fins ara ningú ha trobat res. Fins avui, ningú ha tornat a passar per la cresta que va escalar en Quico l'últim cop que el vaig veure. Si no va caure ha d'estar allà però, és clar, algú hauria de passar-hi. Jo sempre he viscut amb el neguit de la incertesa. El cercle no ha quedat tancat. El 1991, ja recuperat, vaig tornar al Dhaulagiri i anava a totes, però vaig patir una caiguda aviat i vaig haver d'abandonar.

Ha continuat amb la muntanya, fins avui. Alterna la fotografia amb la feina de guia.

Sí, avui dia són les meves dues professions, especialment la fotografia. Estic especialitzat en la fotografia d'estudi, faig molts catàlegs i reportatges per empreses. Pel que fa al guiatge, ho faig els caps de setmana i durant l'estiu pujo cada any als Alps, durant un mes i escaig. Ajudo a aquella gent que no es veu amb cor a fer sola alguna ascensió.

Consulta aquí totes les notícies de l'EMPORDÀ