Aina Cusí, la corredora de resistència d’alta muntanya que aferra la seva vida a l’esport

La trailrunner llançanenca Aina Cusí té 35 anys i l’esport és la seva vida. «L’esport em fa sentir plena. He passat èpoques molt difícils, de sentir-me sola i amb la sensació de no trobar sentit a la vida, però he comprovat que l’esport m’aporta tot el que necessito», explica. Després d’iniciar-se en el bàsquet ara està explotant a les curses de muntanya d’alta resistència.

Cusí s’està acabant de recuperar d’una lesió al tendó rotulià, al genoll esquerre, que li està fent la guitza des de fa un parell d’anys. Es va haver d’aturar mig any després de retirar-se al quilòmetre 70 en l’última CCC de la UTMB Mont-Blanc, a Chamonix, l’agost passat. «No parava i no feia net; m’afectava el dia a dia, no podia estar asseguda ni conduir, tenia punxades. Em van dir que, o m’aturava, o se m’acabava», recorda. Des de fa dos mesos torna a entrenar i a competir, li han injectat factors de creixement al genoll, ha fet rehabilitació i cada dimecres visita un fisioterapeuta a Olot.

Vèncer a inicis d’any a les curses de Llers (21 km) i d’Espolla (10 km) li va servir per agafar ritme. L’objectiu és arribar amb les millors garanties per als tres grans reptes majúsculs que se li presenten fins a finals d’estiu: al maig la Transvulcania, a les Illes Canàries, de 54 km (2.850 m+); i al juny i a l’agost dues curses del circuit Skyrunner World Series, la Hochkönig Skyrace, d’Àustria (32 km i 2.800 m+) i la Matterhorn Ultraks, de Suïssa (25 km i 2.900 m+). «No soc una corredora ràpida, però sé suportar el tall de patiment. Les distàncies que m’agraden més són les de 50-60 km, és on gaudeixo més», diu. Curses d’asfalt, no en fa.

«És un esport que va pujant, però econòmicament és pobre. El que he cobrat és perquè hi havia diners en curses»

La seva primera prova va ser directament una mitja marató, la que es feia al seu poble a principis d’any. En la seva trajectòria recent ha acabat quarta a la marató de l’Ultra Pirineu, un fet que li va donar el bitllet per a la Golden Trail National Series d’Açores, i ha entrat al top20 a la OCC de la UTMB Mont-Blanc, de 57 km. Aconseguir bons resultats en curses d’àmbit català, estatal i internacional li va permetre fitxar pel Merrell fa dues temporades.

Amb companys d’Igualada i de Barcelona forma part de l’equip nacional de trailrunning de la marca americana de calçat outdoor. Li proporcionen el material esportiu per competir, les despeses dels desplaçaments i la participació de curses.

Ara bé, de moment, és amateur i no cobra per córrer, tot i que està en negociacions per poder rebre alguna compensació. «És un esport que va pujant, però econòmicament és pobre. El que he cobrat és perquè hi havia diners en curses». En aquest sentit, afegeix que «si pogués dedicar-me exclusivament a l’esport, encara que fos cobrant poc per anar vivint, ho faria. Mai m’he plantejat ser professional, visc per l’esport perquè em fa feliç, no per ser una Kilian Jornet», confessa.

«Menjo de tot. Només soc estricte amb els entrenaments i amb el dormir»

La corredora llançanenca és professora i treballa als negocis dels seus pares, que tenen un bar i una copisteria. Per arribar a lluitar cos a cos contra professionals del trailrunning, duu a terme entrenaments de 2-3 hores en sis dels set dies de la setmana. Entre setmana s’aixeca a les 6 del matí per entrenar a les 7 i els caps de setmana aprofita per fer tirades llargues, amb bici els dissabtes i corrent els diumenges. El seu entrenador és Pol Espinosa.

Cusí no s’obsessiona amb la dieta: «Menjo de tot. Crec que el tema del menjar capfica més a atletes d’aquí que a les internacionals. Només soc estricte amb els entrenaments i amb el dormir». La nit abans de les curses sopa «pasta fresca amb carn picada de vedella amb salsa de tomata de l’hort i un iogurt» i el mateix dia esmorza «pa amb melmelada o crema de cacauet i un cafè».

A on duu a terme, els entrenaments? «Marxo bastant a la Cerdanya, tinc una companya d’equip que viu a Font-Romeu. Soc de mar, però l’alta muntanya i els Alps m’encanten». De l’Alt Empordà explica que els seus llocs favorits són «els parcs naturals de l’Albera i el Cap de Creus i la zona de Maçanet de Cabrenys». Ha pujat uns quants cops fins a Sant Salvador de Verdera i al Puig Tifell, situat entre Llançà i Colera, li també li agrada l’Albera francesa.

«A l’esport he trobat el meu camí i la meva gent; saben que no visc d’això, però em fan costat»

Segueix entrenant amb el grup d’amics de Llançà -entre els quals el seu germà Albert- que fa uns anys la van animar a córrer «com a hobby, per desconnectar». Venia de jugar, anteriorment, a bàsquet en el Grifeu de Llançà i al CESET Santa Eugènia. «A l’esport he trobat el meu camí i la meva gent; saben que no visc d’això, però em fan costat», conclou.