Figueres, Olot, Saragossa i a Primera Divisió amb el Rayo Vallecano. La carrera futbolística de Pep Chavarría no deixa d'anar-se accelerant. «Sempre he dit a la meva família que vull fer grans coses al futbol, i penso que amb treball, sacrifici, talent i una mica de sort ho podré aconseguir; no em poso límits», explica el lateral de Figueres que aprofitarà l'aturada pel Mundial per passar per casa.
Dos anys a Segona B amb la Unió Esportiva Olot, dues temporades més amb el Saragossa a Segona Divisió i, enguany, Pep Chavarría Pérez (Figueres, 10 d’abril de 1998) ha debutat a LaLiga Santander amb el Rayo Vallecano. Una trajectòria efervescent que ha catapultat l’altempordanès des de ser amo i senyor del carril esquerre a Vilatenim amb el Figueres fins a debutar a Vallecas, a la millor lliga del món. Un any després de la seva primera entrevista amb aquesta publicació, Chavarría recorda el seu passat, gaudeix el present i visualitza el futur.
Ara fa un any, també ens entrevistàvem per parlar sobre la seva carrera. Com canvia tot en qüestió d’un any. Ha estat tot molt efervescent.
La veritat és que sí. També fa molt poc que jugava a Olot. En poc temps vaig poder fer el salt a Segona Divisió amb el Saragossa i he tingut, també, la sort d’arribar a Primera Divisió amb el Rayo.
Com ha afectat la confiança dels entrenadors que ha tingut fins ara?
Sempre he pensat que la confiança d’un entrenador ho és tot, et dona confiança a tu i, així, les coses et surten bé. Un jugador canvia completament si confia en si mateix o no.
Està notant aquesta confiança a Vallecas?
Sí, i tant. Ells han fet un esforç molt gran, he estat un dels pocs traspassos de defensa fent el salt de Segona a Primera Divisió aquest estiu passat. Em dona confiança perquè han apostat per mi, no és fàcil pagar per un jugador en aquests temps, la situació econòmica ha canviat després de la pandèmia. És una aposta que han fet i els hi vull tornar.
Com porta el període d’adaptació al club i la categoria?
Arribar a un club, categoria i ciutat diferents vol dir haver-se d’adaptar. A Primera, noto la diferència en els errors; si falles en un partit de lliga, probablement, aquella jugada acabarà en gol en contra o una jugada molt clara.
A Saragossa també li va passar fent el salt des de Segona B.
Sí, és una qüestió de ritme, més intensitat, qualitat, jugades molt ben executades. Ara em toca adaptar-m’hi; em veig bé, em sento bé quan salto al camp i també entrenant. Sincerament, no he notat un gran canvi perquè m’han ajudat a integrar-me des del club, l’equip està molt bé i he pogut entrar en contacte amb el joc.
Què vol dir?
Amb Andoni Iraola, el Rayo té un joc molt vistós, una mica com sempre he jugat, un estil molt semblant, i això m’ajuda molt a integrar-me i adaptar-me.
La diferència física és evident, però també la tècnica.
Quan arribes a Segona Divisió, necessites adaptar-te ràpid, és una categoria llarga on has d’estar bé físicament. Hi ha molts partits lletjos on has de tirar més de coratge i creure. En canvi, a Primera, noto que has d’estar més concentrat, no et pots equivocar. Si falles, passen coses.
Fa pocs dies va jugar contra el Madrid i va entrar al minut 88. Què li va passar pel cap en aquell moment?
Quan estava escalfant, no era conscient de la situació, ni del rival, ni del resultat. Normalment, quan estic jugant ho noto, però em va passar després del partit. Acabes de jugar contra el Madrid, el millor equip de món, has guanyat (3-2), has jugat uns minuts. Ha estat complir un somni, però prens consciència després. En aquell moment, només veus la gespa i les ganes de donar-ho tot per l’equip.
Acabeu aquest primer tram del curs amb un empat contra el Celta. Com arriba el Rayo a l’aturada del Mundial?
Vam guanyar el Madrid i ja teníem un altre partit el dijous següent. Per a mi, el partit complicat va ser contra el Celta, ja que el cansament i la fatiga no es resol en tres dies. Ells necessitaven un empat o una victòria per no caure en posicions de descens, i nosaltres vam respondre bé. El primer objectiu del Rayo és assolir la permanència i, després, ja es veurà. Anem pel bon camí.
I quin calendari tenen ara amb el Mundial pel mig?
És una temporada estranya, la veritat. Tenim una setmana de descans, i tornarem a treballar per fer una espècie de pretemporada. Viatjarem a Turquia i Anglaterra a jugar amistosos, també.
S’ha notat que s’acostava el Mundial sobre la gespa? Parlo d’exigència.
És veritat que es parla que les estrelles dels grans equips es reserven pel Mundial. Evidentment, crec que van mentalitzats que aquest any, més que mai, no volen patir cap problema físic, però quan comença el partit cada jugador és competitiu i vol donar el màxim. Penso que un jugador de Primera Divisió, quan juga pel seu club, no es reserva, quan comences el partit és una altra història.
Entenc que ara toca quedar-s’hi.
Evidentment. El meu objectiu és consolidar-me a la categoria, acabo d’arribar. Quan sumi més d’un any, ja veurem, però ara el que toca és treballar i tinc un rival molt dur a la meva categoria.
I a llarg termini, què vol?
No em poso sostre. Sempre he dit a la meva família que vull fer grans coses al futbol, i penso que amb treball, sacrifici, talent i una mica de sort ho podré aconseguir. No em poso límts.
Per cert, queda molt lluny Vilatenim?
L’altre dia vam anar a entrenar sobre gespa artificial i em van venir els records de Vilatenim. Vaig començar a la Penya Unionista Figueres, després a la Unió, i és important saber d’on vens.
Ara toca passar uns dies a l’Empordà?
Sí, a casa a veure la família i els amics de sempre.
