Quiosc Empordà

Empordà

Castelló d'Empúries

Alexandra Cortizo, de l’Esplais, és la primera dona que debuta en una categoria masculina

Va jugar la segona part del partit entre l'equip de Castelló d'Empúries i el Cadaqués de Quarta Catalana

Alexandra Cortizo, jugadora de l’Esplais FCF

S’ho mirava des de la banda, seriosa. Mentrestant, feia alguns estiraments. Preparava el cos per si li tocava saltar a la gespa. Alexandra Cortizo era un sac de nervis. La processó anava per dins, això sí. De portes cap a fora, tot serenor, calma. Amb només 18 anys, la jugadora de l’Esplais tenia a tocar una oportunitat històrica: convertir-se en la primera futbolista en debutar al futbol territorial masculí. Una possibilitat utòpica fins fa quatre dies. Impossible. Però que ara és a l’abast, després de l’última Assamblea General Ordinària de la Federació Catalana de Futbol, on es va aprovar que les jugadores de futbol i futbol sala tinguin la possibilitat de competir en qualsevol categoria masculina. Ja no hi ha sostres, ni barreres. Faltava que algú obrís el camí, fes el primer pas. Cortizo, o «Ale», com la coneixen els més propers, va agafar aquesta responsabilitat. Amb el número 7 a l’esquena, va sortir durant el transcurs de la segona part del partit entre l’Esplais i el Cadaqués. La victòria es va quedar a casa (6-0) i ella la va viure en primera persona. Participant, jugant. Contra nois, sí.

Va tenir una setmana i poc més per assimilar-ho. Ni tan sols va tenir temps d’entrenar amb els que, com a mínim una tarda, serien els seus companys. S’ho va agafar bé. «Era un nou repte per a mi. Tenia una mica de por al principi, però alhora moltes ganes d’aprofitar-ho». Alexandra Cortizo és tot sinceritat. Recorda els «nervis» dels primers instants, després de sortir a jugar. També com, de mica en mica, es va sentir «més còmoda» a mesura que passaven els minuts. Llavors ja notava que «formava part de l’equip». Les sensacions es van allargar, fins i tot, les hores i els dies posteriors. «M’he adonat que molta gent s’ha posat en contacte amb mi a través de les xarxes socials per felicitar-me i donar-me l’enhorabona. Ho estic portant molt bé, estic contenta del que he aconseguit i tinc ganes de tornar-hi».

No és pas poca cosa. Fins ara, cap noia podia jugar un partit masculí més enllà de la categoria cadet. Ara no hi ha edat, no hi ha límits. Ella mateixa havia patit aquesta separació. Juga des dels 7 anys, quan va veure que el judo i la rítmica no li feien el pes. «Jo volia futbol, futbol i futbol». La seva tossuderia la va portar fins la gespa, a córrer i colpejar la pilota. És la seva passió. Ara ja en té 18 i li ha tocat recórrer un llarg camí per arribar a on és ara. No es vol quedar aquí. «Vull seguir creixent i arribar a un nivell més alt». Diu, sense pensar-s’ho, que tant de bo algun dia «pogués jugar amb el Barça». O si no, «que algun equip d’un altre país em vulgui i em faci una proposta». No s’ho pensaria ni dues vegades.

De moment, mentre ha triat la branca de l’educació per allargar els seus estudis, forma part de l’equip femení de l’Esplais tot esperant una nova oportunitat. «Espero que tornin a confiar amb mi». De moment, el primer pas ja està fet. «He sigut la primera i espero no ser l’última perquè moltes de nosaltres som vàlides per jugar en aquestes categories». Ho va demostrar dissabte. Fins i tot va estar a punt de marcar, amb una rematada que va impactar amb el pal de la porteria. El que va servir, per exemple, per fer callar alguna veu inoportuna des de la graderia. «Tenia amigues al camp que em deien que hi havia gent que no veia bé que una noia estigués jugant. Això sempre passarà. Sembla que hagi de demostrar que he d’estar aquí i això no m’agrada». Com tampoc «l’excessiu respecte» que va notar a la gespa. «Hi havia intensitat, sí, però es notava que anaven amb més cura. No ho porto massa bé això. Jo jugo per competir, com qualsevol noi, i no pas per passar l’estona».

L’entén perfectament Manel Álvarez, president del club empordanès i qui la coneix des que era ben menuda. «Sobretot hi ha gent gran, acostumada a un altre tipus de futbol i de societat, que no li entra al cap viure situacions així. Però tot canvia. La vida, el món». Ell també aplaudeix la nova normativa i treu pit veient que l’Esplais, i una jugadora seva, han liderat aquest pas endavant. «No m’agrada parlar d’èxit, perquè això hauria de ser normal. Hi ha molta igualtat entre equips femenins i masculins. Per què no haurien de poder jugar junts? És molt positiu que sigui així». Espera que Cortizo sigui «la primera de moltes» i deixa ben clar que, com ella, el club té d’altres futbolistes que poden seguir el mateix camí.

Compartir l'article

stats