Bentornats. Això és la Primera Divisió. Una categoria que no regala res i molt menys perdona cap badada o regal. Una competició que demana concentració sense desconnexions. Sobretot en escenaris com Mestalla, un estadi dels que fa patxoca, amb molta història i una afició que colla de valent. Va patir el context el Girona, que no va arrodonir una jornada històrica, la del retorn a l’elit, i la va tancar amb una desfeta per la mínima per culpa d’un gol de penal. Li va mancar espurna a l’equip de Míchel, encara en construcció i amb recorregut per créixer i convèncer, però sense sang quan havia de rematar, i tou a l’hora de refusar. Més estèril abans del descans, l’expulsió de Cömert i, sobretot, un triple canvi i els retocs en el dibuix, va anar a l’alça però es va mostrar incapaç d’arreglar el marcador. Tot això, davant un rival que no va ser una piconadora ni va oferir cap recital, però que va fer la feina quan l’havia de fer. Pressionant i marcant, i defensant-se amb encert en inferioritat.
Menys precís va ser Girona, que va començar bé tot signant un primer quart d’hora per a l’optimisme que convencia els centenars d’aficionats que s’havien desplaçats fins a Mestalla desafiant la calor, però incapaç de rematar la feina quan la situació el convidava a fer quelcom més. Dominadors de la possessió, i decidits a pressionar ben amunt, els de Gattuso deixaven un munt de metres a les seves esquenes. Or per a homes com Riquelme, Couto, Valery o Samu Saiz. Però incapaços de resoldre alguns dels contracops clars que es van anar presentant. No va tocar ni una pilota amb les mans Mamardashvili, que va tancar el primer acte sent un espectador més i només oferint-se per jugar amb els peus. Més feina va tenir Juan Carlos, segur caçant les centrades a l’àrea i blocant una rematada de Carlos Soler superada la mitja hora de joc. Però alhora, poc concís en la passada i això va costar més d’un ensurt. En un d’aquests regals, Hugo Duro va entrar fins la cuina i va xutar fora per centímetres. Eren els millors minuts del València, que va créixer a tocar del descans i va neutralitzar els de Míchel, mancats d’idees, orfes d’una sortida des del darrere amb cara i ulls. Una centrada de Couto que no va trobar Terrats ni Castellanos per ben poc va ser una de les poques aproximacions amb cara i ulls. També, aquesta més matinera, una falta indirecta al pal llarg que ningú va saber resoldre. Avisos, però poc més.
Veient el panorama, el millor era atrapar el descans amb un empat a res i carregar piles als vestidors. Però no va ser així. Es va fer el que mai s’ha de fer, i menys a Primera. Una pífia en zona de perill. Una pèrdua absurda, innecessària. Cömert va obrir el regal i va enfilar cap a l’àrea. El va agafar Samu, que va cometre falta i va veure la groga. El llançament, a peus de Castillejo, va acabar amb la pilota tocant el braç de Valery i Figueroa Vázquez no s’ho va pensar: penal. En el descompte, el pitjor moment possible. Carlos Soler, inèdit gairebé, va enganyar Juan Carlos i li va enviar l’esfèrica a l’esquerra del porter, amb un xut tou però precís. El partit feia pujada i s’havia de jugar encara una part sencera.
Contra deu, tampoc
Una mica de llum només tornar dels vestidors. Dosi d’esperança. Cömert, al 50, cometia una dura entrada sobre Castellanos i veia la groga. L’àrbitre, aconsellat pel VAR, es mirava la jugada repetida i canviava de criteri. Anul·lava la primera amonestació al valencianista i li mostrava la vermella directa. Amb un món per davant, al Girona se li obria la porta de bat a bat. El que calia era aprofitar-ho. No va semblar, d’entrada, que es jugués contra deu perquè el València, potser esperonat per una afició que l’animava i ho protestava tot, sortia en tromba cada cop que tenia la pilota i generava perill, com en un xut de Castillejo que va llepar el pal. Just abans, Samu Saiz s’havia jugat l’expulsió però se li va perdonar la segona groga. No li agradava gens a Míchel el que estava veient i va decidir fer tres canvis de cop. El 10, un dels que se’n va anar cap a la banqueta. El seguia Valery, també amonestat, i David López. Entraven Miguel, Stuani i Ureña. A més a més, canvi de dibuix. Es passava al 4-4-2.
Aquí va arribar el veritable punt d’inflexió. Al València li van començar a pesar les cames i a esvair les idees. Es va omplir de paciència el Girona, que per fi va començar a tocar amb més criteri davant un rival que reculava i esperava esgarrapar minuts i buscar la sentència al contracop. La pausa va donar els seus fruits. Pocs i encara verds, però ja és alguna cosa. Riquelme va xutar a fora. Un avís. Després Stuani no hi va arribar per ben poc a una prolongació acrobàtica de Juanpe. I la més clara, al 70: un cacau d’Aleix Garcia des de fora de l’àrea que Mamardashvili va rebutjar a còpia de reflexos. Van entrar Yangel Herrera, primer, i més tard Arnau. Provatures de Míchel, que buscava alguna solució sense èxit. Responia Gattuso i saltaven a la gespa homes de refresc: Lato, Nico i Maxi Gómez. Els minuts van anar passat, el setge era un fet, però no es va traduir en un perill clar i al Girona se li va esgotar el temps. Va plantar cara, sobretot en l’última mitja hora, i se’n va tornar amb els sac buit de Mestalla en el retorn a Primera. El camí és llarg i encara queda molt de recorregut. I també feina per fer.
