Tota la vida dedicada a un esport que l’ha apassionat, el bàsquet. Joan Pacareu Granollers va jugar sempre al mateix club, el CB Grifeu de Llançà, allà va coincidir amb grans figures del bàsquet espanyol i català. Ara el club i l’Ajuntament s’han posat d’acord per batejar el pavelló del poble amb el seu nom.
Nascut a Llançà el 1944, Joan Pacareu ha estat vinculat al Club Bàsquet Grifeu de Llançà durant molts anys. El seu club de tota la vida li va reconèixer el 2018 posant en marxa un torneig de bàsquet formatiu. Enguany el club i l’Ajuntament del poble es van posar d’acord i van aprovar a l’últim ple batejar el pavelló de Llançà amb el seu nom.
Vostè ha viscut tota la vida a Llançà, sent jugador, entrenador i president del CB Grifeu, com ho veu ara amb tota l’experiència acumulada?
A Llançà tot va començar gràcies a mossèn Benet, l’any 1950. Ell va ser el que va iniciar aquesta revolució al poble. Veníem de la guerra i de la pobresa absoluta, aquests pobles republicans ho van passar molt malament durant aquells anys. Ell venia d’Arenys de Mar i va ser el Vicari de Girona i es va instal·lar a Llançà com a rector. Tenia molt clar que el jovent era el que havia de revolucionar el poble. D’ell vaig aprendre tot el que sé, va ser el meu mestre. Era un home molt polifacètic, músic, poeta, escriptor, teòleg... i li agradava molt l’esport, tant el futbol com el bàsquet. Però va pensar que en un poble petit com Llançà arrelaria més un esport com el bàsquet, ja que necessitaves menys jugadors per poder fer un partit i així va començar la nostra història.
Amb el pas del temps els joves del poble us vau anar fent grans i vau continuar competint a molt bon nivell amb el Grifeu...
Sí, sí, de seguida va arrelar bé, en part perquè aquella època no hi havia futbol al poble. A més a més vam tenir la sort que els americans que feien el servei militar al Pení tenien un equip fabulós i buscaven llocs on entrenar-se i jugar i van venir aquí. Llavors, de bàsquet n’hi havia poc, una mica a Figueres, a Olot i també a Banyoles, però érem molt pocs els que hi jugàvem. Mossèn Benet va buscar gent del bàsquet que hi entenia molt i van venir aquí a entrenar-se uns dies. Llavors teníem el precedent d’en Jordi Bonareu, fill de Llançà, jugador internacional d’aquells temps, un dels millors pivots que ha tingut Espanya. Vam tenir la sort de tenir una bona anyada, els de la nostra generació entrenàvem moltíssim, cada dia. I va ser gràcies a mossèn Benet, que se les empescava per fer venir entrenadors de Barcelona que en sabien moltíssim, entrenàvem amb ells, d’aquesta manera en vam aprendre.
Així és com va començar a créixer el bàsquet a Llançà, sobretot amb la gent que venia als estius, oi?
Sí, exacte... Aquesta gent que estiuejava aquí ens va ajudar molt. Jugadors com en Lolo Saínz, en Nino Buscató, i sobretot l’Emiliano i en Bonareu van ser els jugadors que més ens van influenciar. Així és com va començar la nostra història. Al cap d’un temps vam fitxar un jugador americà, molt bo, en Lynn Van Leuven. Era un equip molt poderós, l’any 65 vam fer la promoció d’ascens a 1a Divisió, aquell va ser l’any que va pujar el FC Barcelona, imagina’t!
Vostè ha passat tota la vida vinculat al bàsquet, primer com a jugador, també entrenant, com a directiu... Com veu el bàsquet d’ara, molt diferent?
Sí i tant... A casa ja sabien on trobar-me si m’havia perdut... Era a la pista de bàsquet. Aquell any, el 1965, jugàvem amb equips com el Barça, el Manacor, hi havia el València, el Saragossa va ser una fita molt important per nosaltres, ara tot ha canviat molt, el bàsquet ha evolucionat.
Ja fa anys que a Llançà ve en Xavi Rey a fer el Campus, vosaltres el coneixeu de fa anys...
Sí i tant. La seva família estiueja aquí fa molt temps. És una joia de noi, sempre està disposat a ajudar i és molt atent. Fa molts anys que ve aquí i n’estem molt contents.
