Carles Lloveras i Molinet (Figueres, 1936), és un dels personatges singulars del futbol empordanès. És l’actual President d’Honor de la Unió Esportiva Figueres, entitat de la qual n’és el soci número 6. Impressor jubilat, de jove va destacar com a jugador de tennis taula. Ha estat tota la vida vinculat a la Unió i va ser un dels fundadors de la Penya Unionista. Editor del popular full informatiu Marcador i de la Guia Esportiva. Aquest dijous rep el premi Garatge Sala-Alfa Romeo dels Amos de l’Àrea en reconeixement de la seva trajectòria.

Com és que vostè ha estat lligat al món del futbol des de ben jovenet sense ser-ne jugador?

La culpa és de la meva família, els agradava molt! Quan jo tot just tenia vuit anys, els meus pares, els meus oncles i la meva àvia Carolina ens portaven, al meu germà Miquel i a mi, a l’antic Camp de les Monges, l’actual carrer Vicenç Dauner. Vivíem al carrer Muralla i cada diumenge tocava futbol. El meu pare, posteriorment, va ser àrbitre i el meu germà va jugar en diversos equips. Qui m’ho havia de dir, aleshores, que aquest esport seria la meva passió, com un vici!

Curiosament, vostè va destacar en el tennis taula i no pas amb la pilota als peus.

Té una explicació. Vaig patir una lesió pulmonar, que en aquells temps de la postguerra era quelcom perillós perquè no hi havia massa remeis, i vaig decantar-me pel tennis taula. Saltava i suava més amb la raqueta a la mà que si hagués jugat a futbol.

Una passió que l’ha dut a portar el color blanc-i-blau de la Unió en el cor.

I tant, una passió sempre compartida amb la meva dona Blanca i els meus fills. Has de pensar que he estat membre de la junta directiva amb nou presidents diferents. Alguns no els coneixia abans d’arribar al càrrec, però quan hi accedien em deien: «Lloveras, et vull a la meva junta». Es veu que m’estimaven. Si en lloc d’home hagués estat dona, hauria estat prenyat tota la meva vida!

En guarda bons records de tots?

Sí, totes les èpoques tenen les seves coses, quasi totes bones. Vaig editar el butlletí Guia Esportiva durant trenta-cinc anys, fins que va entrar Miapuesta i va engegar el club a rodar. Aleshores vaig deixar de fer-la.

Vostè va ser l’artífex del full informatiu Marcador, que sortia cada diumenge al vespre amb tots els resultats de la jornada. Va ser un precursor de les xarxes socials d’ara...

Treballava a la impremta La Ràpida del carrer Sant Vicenç i un company, Albert Palmada Torrent, va començar a fer un full de resultats, però va marxar a fer la mili i vaig agafar el relleu. Vaig continuar des de la impremta Pujol. Van ser molts anys d’esforços, cada diumenge, per saber què havia passat a cada partit. Sense mòbils, ni internet. Al principi, a Can Xicu Ros de la Rambla de l’amic Barrull, havia de demanar conferències telefòniques per a trucar aquí i allà. Com han canviat els temps... Per això valoro molt els premis Amos de l’Àrea, perquè conec molt bé que és estar pendent de resultats i estadístiques. aquest premi em fa molta il·lusió, molt sincerament.