«Puc dir que soc periodista per vocació gràcies al futbol»

Figuerenca i gran apassionada pel futbol, és la ponent convidada a la festa de l’onzena edició dels Amos de l’Àrea. Reconeix que ser-hi «és un honor que em retorna als meus orígens. En el futbol comarcal és on hi ha l’essència d’aquest esport».

D’on li ve ser periodista?

Des de petita, quan anava a l’escola a Figueres, al Josep Pallach, ja explicava que jo volia ser periodista. A més, periodista d’esports, a TV3, i seguir el Barça... Fins i tot quan trobo gent amb qui havíem fet l’EGB, em recorden: «tu ja ho deies». A part, amb tres anys ja anava al camp del Figueres amb el meu pare a veure els partits de la Unió. I a casa, amb la meva mare i el meu pare, miràvem tots tres el Barça. Un dia em vaig fixar que hi havia un periodista a peu de gespa entrevistant als jugadors. Aleshores jo devia tenir set o vuit anys, era l’època del Dream Team. Vaig créixer amb aquest equip guanyador i els vaig dir als meus pares: «jo vull ser aquest periodista que entrevista jugadors». Ells em van comprar un micròfon i amb el radiocasett em gravava cantant les alineacions: Zubizarreta, Koeman, Bakero...

Algun altre record d’infantesa relacionat amb el futbol?

Doncs sí, a l’escola era habitual que nens que jugaven a futbol em preguntessin perquè jo anava a veure els partits del Figueres, i jo els deia: «I perquè no? Soc de la ciutat i m’agrada anar a animar l’equip de casa. Ja de més gran, devia tenir uns setze anys, un estiu vaig anar als estudis de la Cope, Ràdio Popular. Em va rebre en Pitu Anaya i li vaig dir que volia ser periodista. L’endemà mateix ja vaig parlar per antena en un magazin d’estiu que feien. Així és com jo vaig començar a fer de periodista. Després també vaig col·laborar en el Diari de Girona, fent temes generals i alguna cosa d’esports que proposava i m’acceptaven. Recordo amb especial emoció una etapa de retransmissions radiofòniques seguint la Marca de l’Ham, quan va pujar a Preferent.

I perquè futbol i no un altre esport?

Doncs, segurament perquè era el que vivia a casa, l’entorn i va ser una passió. Jo no vaig jugar mai a futbol, a l’escola jugava a bàsquet, però m’encantava veure jugar futbol. M’ho passava molt bé al camp; en aquells moments no tenia gaires oportunitats d’anar a Barcelona, hi anava en comptades ocasions. La primera vegada que vaig anar al Camp Nou, va ser en la quarta lliga d’en Cruyff, el dia del famós penal de Djukic i, clar, el primer cop i, per postres, guanyen la Lliga!

Guarda bons records del seu pas per Vilatenim com a espectadora?

Sí, llegia la Guia Esportiva que feia en Carles Lloveras. En tinc de guardades, perquè hi havia les entrevistes als jugadors del Figueres. Llegir aquell butlletí era un gran moment per mi.

Li deu fer especial il·lusió participar en un acte on un dels principals protagonistes és, precisament, en Carles Lloveras?

Sí, i tant! I un acte que sigui a Figueres, que sigui de futbol. Jo soc figuerenca, i puc dir que sóc periodista per vocació gràcies al futbol. Carles Lloveras és una persona il·lustre que mereix l’homenatge que rebrà en aquesta edició dels Amos de l’Àrea. És de justícia, per tot el que ha fet.

En les seves diferents etapes professionals, sempre ha tingut molt bona relació amb els jugadors i entrenadors. Ara, però, els vestidors estan molt blindats i aquesta relació sembla haver-se acabat.

Doncs sí, comento sempre que els companys Lluís Canut i Xavi Torres tenien un accés als jugadors facilíssim i, ara mateix, és impossible compartir moments amb ells. Abans del Barça, havia seguit el Girona per a TV3. L’accés era molt proper, sense cap problema. També va passar alguna similar amb el Barça B. Des que arriba en Guardiola, van bunqueritzar-ho tot i ara informar amb fonts de primera mà és molt més difícil. I ho acaba pagant l’aficionat, que és qui sustenta el món del futbol.