La davantera de la Unió Esportiva Figueres Aroa Bravo Ovelleiro (Girona, 2000) viu a Castelló d’Empúries. Aquesta és la segona temporada consecutiva que obté el premi Amos de l’Àrea com a màxima golejadora d’un equip alt-empordanès de la seva categoria. Abans havia jugat amb l’Esplais, el Girona, el Pontenc i el Cabanes..
Com van ser els seus principis futbolístics, és una dona lluitadora?
Vaig començar tard, als set o vuit anys, amb l’Esplais de Castelló. Jugava en un equip de nens, jo era l’única nena. Anava a l’escola Ruiz Amado i allà també jugava a futbol, al pati del col·legi. Estava sola, cap més companya jugava amb els nens. A mi em divertia tenir la pilota als peus. Sempre m’ha agradat molt el futbol, però no soc fanàtica de barallar-me amb la gent a favor d’un equip o d’un altre. Quan era al Girona em vaig trencar els lligaments creuats del genoll i el menisc. Dos cops. I aquí estic. Lluitant.
Va tenir clara quina era la seva posició en el camp quan va començar a fer-se un lloc?
No, no en tenia ni idea. Va ser el meu entrenador qui em va situar en el mig del camp, tot i que ara ja no ocupo aquesta posició, jugo més avançada. Soc dretana, però en Pablo Hernando em va fer treballar per ser hàbil amb les dues cames. La formació de base és importantíssima, s’hi ha de creure. Encara que una cosa et surti malament, ja et sortirà bé.
Aquesta temporada amb el Figueres han estat a punt de perdre la categoria.
Les coses no han anat bé. Si he de ser sincera, he continuat perquè tenia un compromís amb l’equip i no soc de deixar-ho. S’han fet promeses a jugadores que no s’han complert. L’aposta del club pel futbol femení ha estat relativa. Hem arribat a ser només vuit o nou jugadores per afrontar un partit. Hem patit per la permanència. Els fets de Moncada ens van marcar molt. Sort que diverses persones ens van fer costat en els moments difícils i ens n’hem sortit. Ens van aportar una part de l’atenció que necessitàvem i nosaltres hem respost.
