Senyores i senyors, els presento al Maverick Viñales 2.0, superada la fase de desorientació i iniciada la recuperació per acabar convertit no només en un marit i pare feliç, sinó en un campió del món (Moto3, 2013) que espera coronar la seva carrera esportiva amb un títol mundial de MotoGP.
Ha arribat l’hora de confessar-se i m’ha dit que li encantaria que aquesta entrevista pogués orientar els pilots que comencen ara. Expliqui el seu primer error.
No pretenc tant, la veritat, però sí que pot ser que, llegides pausadament, les meves paraules puguin orientar molts joves. El meu primer error va ser no envoltar-me, fins ara, de gent professional en tots els àmbits de la meva vida esportiva i, fins i tot, personal, que m’ajudessin en el dia a dia. Em vaig refiar, erròniament, de familiars i amics, i la vaig pifiar. I molt.
De quines coses els culpa.
No els culpo de res, Déu me’n lliuri! Els vaig escollir jo, tant els professionals com els amics i, fins i tot, els familiars. Tot va ser amb molt bona intenció. Tots van treballar de valent per ajudar-me, sempre amb molt bona intenció. El problema és que no eren els millors i, a més, em van deixar pensar i decidir coses que no devia. Ara ho puc dir: jo era molt jove i el millor que sabia fer era pilotar. Jo només era el pilot. Tota la resta se m’escapava.
Pel que explica, reconeix que va cometre errors grossos.
Hi va haver errors grossos, sí. Per exemple, abandonar Suzuki al final del Mundial 2016 per fitxar per Yamaha. Aquell va ser un pas en fals, però… la Yamaha era, aleshores, la moto de referència. Ningú em va fer veure que no podia abandonar la magnífica feina que havia fet a Suzuki i amb Suzuki.
Quan parla d’errors grossos, parla en plural. Quin altre error li fa mal d’aquella època?
No em dol, simplement he de reconèixer-ho: no me n’havia d’haver anat a viure a Andorra. Me’n vaig anar a viure allà i em vaig equivocar. Vaig crear una base a Andorra amb els meus amics. Tenia una vida immillorable, estupenda, fàcil, però ara puc dir que no era la vida correcta per ser campió del món de MotoGP. Hauria d’haver seguit el meu instint, els meus valors i continuar amb els meus, a casa, com ara, entrenant-me on sempre, vivint al costat dels meus, anant amb moto amb els meus, fent el que sempre m’ha funcionat, però, en aquell moment, em vaig confondre.
Així que ha tornat a les arrels.
Ningú no es pot imaginar què és per a un esportista d’elit i més per a un pilot que corre amb moto a 350 kms/h., que pot guanyar o perdre per una dècima de segon, que no sap on la perd o on la guanya, tenir estabilitat, tenir-ho tot sota control, tenir una vida serena, organitzada, estable, estar feliç amb tu mateix i els teus. Jo, ara, ho puc dir i és per això que estic segur que, a partir d’aquí, puc construir un projecte guanyador, amb què poder complir el meu somni de nen: ser campió del món de MotoGP.
M'havia d'haver envoltat de professionals, no d'amics i familiars. I, a sobre, em van deixar decidir el què no devia
Tot arrenca per envoltar-se dels millors professionals, doncs.
No. O no en primera instància. Tot arrenca d’haver-me creuat a la vida amb la Raquel, la meva dona, i del naixement, fa just un any, de la petita Nina. I, sí, és clar, d’envoltar-me d’un gran equip professional. Però el clic, el canvi, l’impuls, el sí es pot, surt de la unió amb Raquel i el naixement de la nostra joia. El naixement de la Nina m’ha donat forces per intentar, ara sí, complir el meu somni. Cada dia, quan la miro als ulls, sé que seré campió, sé que compliré el meu somni de nen, perquè veig aquest somni reflectit en aquests ulls nets. Cada matí, quan se li il·lumina la cara, penso «ho seré, ho seré, ho seré!»
Ja veig que és impossible guanyar sense tenir la ment neta, sense estar serè, tranquil amb tu mateix.
Jo no sé com són els altres esports, però aquí, sinó no estàs bé a casa, feliç, si no tens gent professional que tingui cura de les teves coses, és impossible guanyar. Nosaltres no entrenem. Nosaltres donem totes les voltes, totes!, de divendres, dissabte i diumenge, a ‘full’, de gom a gom, gas a fons, en pla qualificació, empenyent sempre al límit, sempre. I, si el teu cap no està net, és impossible rendir. Tot el que t’envolta de negatiu, tots els teus dubtes i incerteses, totes, les personals i les professionals, apareixen a la pista. I no guanyes. Impossible.
Què està fent per aconseguir aquest ambient, aquesta oportunitat?
Creure-hi. Creure en mi. Creure en els meus. En les meves possibilitats. Ser feliç a casa, amb la Raquel i la Nina, que m’aporten aquest plus. Ara mateix, sentir-me tremendament orgullós perquè Aprilia, que podia haver prescindit de mi, em renovi dos anys i confiï que el camí que hem triat, que és diferent del d’Aleix (Espargaró), que tan extraordinari rendiment està traient a la nostra moto , també funcionarà amb mi i més aviat que tard.
Se’l veu molt unit al seu equip.
Des del primer minut som una família perquè és l’única manera que acabem triomfant junts. La fàbrica s’està desvivint per mi, pel meu camí i les meves peticions. Ells són italians i la seva capacitat de reacció és immediata (o gairebé), són molt diferents dels japonesos. Ells es tornen bojos per ajudar-te. Jo l’única cosa que vull és correspondre al seu afecte. Estic intentant crear un bon ambient al team, saber dels meus enginyers i mecànics, sense ficar-me a les seves vides, però saber què necessiten de mi, vull sentir i provocar bones vibracions, convertir-nos en còmplices, treballar en harmonia. Jo diposito la meva vida a les seves mans i ells han de saber que hi confio cegament. El pilot és la darrera peça que es posa a la moto, la darrera.
Sento que l'oportunitat està tornant. Aprilia em dona suport i, més aviat que tard, tot quadrarà i guanyarà
Quines sensacions té ara que encara no és al davant?
Sento que l’oportunitat torna, que, més aviat que tard, tot acabarà quadrant. Aquest és un esport de passió. Aquí, per guanyar, cal crear llaços indestructibles al si del teu equip, per això estic creant un estil de vida basat en la confiança mútua entre tots nosaltres.
No ha sigut molt dur amb vostè mateix els darrers anys?
Un no s’ha d’enganyar. No té cap sentit. Però sí que és cert que, durant anys, m’he maltractat molt. He estat molt dur amb mi mateix i no sempre era jo el culpable del que em passava. Maltractar-te no et fa guanyar. Però, cregui’m, aquesta mirada de la Nina, l’afecte de la Raquel, l’Aprilia i el meu equip estan generant el canvi.
Segur que encara li queda algun altre error per confessar. És el moment.
Acabo amb el meu error més gran: haver corregut massa, sempre, i en tot. M’havia de distanciar més de les decisions que vaig prendre, prendre’m el meu temps, reflexionar, pensar, meditar, assessorar-me millor abans de decidir sobre el que se’m demanava opinió o el que havia de decidir. Jo sempre anava a l’esprint i, afortunadament, l’aparició de Raquel, el naixement de Nina i envoltar-me de bons professionals, m’han fet veure que la vida no és un ‘sprint’, sinó una marató.
