Eladio Rodríguez Guillen ha viscut pràcticament tota la vida envoltat de futbol. La seva relació amb la pilota va ser des de ben petit. Amb només quatre anys els seus pares, Eladio i Belén, el van apuntar al CE Llançà en una època en la qual l’esport rei era més rei que mai. Ells que mai s’havien fixat en el futbol s’hi van aficionar gràcies al seu fill. Gairebé sempre amb el dorsal 8 a l’esquena, el punta de Llançà que ha voltat per tot l’Alt i el Baix Empordà, va jugar el seu últim partit dissabte passat.
Amb vint anys a cada cama i molts partits a l’esquena, Eladio ha decidit retirar-se «quan ha tocat, quan el cos m’ho ha demanat». El davanter no volia marxar amb el regust amarg de la temporada passada, molt marcada per la pandèmia, i ha esperat fins aquesta per jugar el seu últim partit. Ara que en Ion i l’Enzo han començat a seguir les passes del pare, sempre darrere la pilota, les prioritats han canviat: «Em ve més de gust anar a veure els meus nens jugar que no pas seguir competint» ens explica. Ells i la seva esposa Susan són els seus pilars.
Quan era jove va formar part del cos tècnic d’algun equip, tant a Llançà com a Peralada, sempre molt vinculat al seu amic inseparable Xavi Xinxó. L’Eladio no descarta una nova etapa com a tècnic, «sobretot en equips formatius, de jugadors joves» remarca. Quan parles amb ell, t’adones que és un apassionat d’aquest esport i que per més que pengi les botes, el futbol no el deixarà mai. «M’agrada massa el futbol per a desvincular-me’n al cent per cent», diu. Viu aquest esport des de primera línia i el troba de vital importància per a créixer i formar-se com a persona: «És necessari que els nens i nenes practiquin esport des de petits a part de la seva formació acadèmica. L’esport et forma i t’ensenya coses tan essencials a la vida com saber guanyar, saber perdre, respectar unes normes i a conviure».
Són uns quants els porters i centrals que recordaran el veterà davanter llançanenc. Però si tothom parla bé de l’Eladio deu ser per alguna raó, «sempre he procurat fer bé les coses als clubs on he estat i he intentat separar allò que passa al terreny de joc i al carrer».
Conserva bons records dels mercats de fitxatges quan els equips anaven al darrere de jugadors com ell o el també davanter Rober Fernández de Roses, el gol sempre s’ha pagat. Les rivalitats ben viscudes amb altres companys com «els piques» amb Txus Quintos, conegut golejador del futbol altempordanès pel qui ha competit molts anys per ser l’amo de l’àrea, li dibuixaven un somriure a la cara.
I és que l’ambient que es respirava dissabte passat a Llançà era futbol en estat pur, i com no podia ser d’una altra manera, l’Eladio va marcar un gol més en un partit que va acabar 2-2, i tots tan amics. «La gent del futbol regional són apassionats del futbol. Són moltes hores de dedicació i d’esforç».
L’Eladio ha voltat per tot arreu: Llançà, Figueres, Palafrugell, Vilamalla, Roses, la Jonquera i l’Escala. La seva millor època, esportivament parlant, va ser amb UE La Jonquera, club centenari aquest 2022, «vam aconseguir molts ascensos de forma consecutiva, de 2a regional fins a 3a divisió, van ser unes temporades per emmarcar».
Sempre en el record
Quan li preguntem per un dels moments més emotius li ve a la memòria l’any 2008, quan tenia vint-i-set anys. Aquell any va acabar la temporada a Palafrugell amb els seus amics Joan Ureña i Sergi Murga, el qual tots van trobar a faltar dissabte.
A les files de l’equip del Baix Empordà l’Eladio i companyia van lluitar per evitar el descens contra la UE Figueres a l’última jornada de la lliga, i va tornar a ser el protagonista. «Vaig marcar l’únic gol del partit i ens vam salvar, els meus excompanys de la Unió em van felicitar i es van alegrar per mi».
