Sempre fa trempera això de somiar que l’ascens directe és possible. Dir-ho, obertament i sense embuts. Fer que l’afició s’ho cregui i no s’hagi de pessigar per assumir-ho. Al discurs optimista només cal afegir-hi una colla de resultats positius, una bona imatge i ja ho tindríem. Passa que si la pràctica no acompanya a la teòrica, no hi ha res a fer. Sobretot ara, que al Girona li toca veure’s les cares amb els anomenats rivals directes, amb els que tenen entre cella i cella pujar sí o sí. La cosa va sortir prou bé a Valladolid (2-2), després de guanyar el Ponferradina (3-0). Fins ahir, quan l’Eibar va fer que tothom toqués amb els dos peus al terra. Allargant la seva maledicció particular, i en un partit ben lleig, el gol d’Stoichkov a tocar del descans va ser definitiu. No hi va haver cap mena de capacitat de resposta dels de Míchel, incapaços de fer res en atac. Perquè el rival juga, però també perquè l’espessor, a l’hora de generar perill, va ser generalitzada. Torna Montilivi a lamentar una derrota en un partit de Lliga quatre mesos després de l’última vegada. Queda clar ara que l’objectiu és el play-off perquè, a dia d’avui, hi ha equips que es troben un esglaó per sobre. O potser dos.

No pas perquè l’Eibar fos una piconadora o perquè mereixés guanyar sí o sí. Potser, amb els números a la mà i veient com va anar tot plegat, amb un empat n’hi hauria hagut prou. Però el futbol no hi entén de mereixements i és l’efectivitat la que mana. Condició que va lligada, sense por a equivocar-se per dir-ho, a la qualitat. En té, i no pas poca, el Girona, sobretot des del mig del camp cap endavant. Però parlar de l’Eibar és fer-ho amb majúscules. Ve de Primera i això vol dir una cosa: que de diners, en té un grapat. Els ha sabut gestionar, agafant el millor de cada casa i construint una plantilla que, no només és equilibrada, sinó que té tanta experiència com virtuts. Potser, allò que no s’ha sabut fer aquests darrers anys a Montilivi. I això, quan la cosa s’encalla, quan més fosc es torna un partit, pot convertir-se en un factor determinant. Ahir, el respecte entre un i altre equip era evident. Molt d’ordre, molta disciplina, poques arribades i contundència per destruir.

De trencar aquesta igualtat se’n va encarregar la cama esquerra d’Aketxe i l’oportunisme d’Stoichkov, un dels millors davanters de la categoria. El primer, que havia substituït el lesionat Edu Expósito, va servir una falta i va posar la pilota al cor de l’àrea, ben difícil per als centrals, impossible per a la sortida d’un porter. Un caramel que Stoichkov no va desaprofitar. Es va avançar al seu marcador i va rematar de primeres, sense que Juan Carlos pogués evitar el 0-1.

Cap ocasió, mínima reacció

Era just? Potser no. Però el gol en contra ja havia pujat al marcador. Era el minut 41 i l’Eibar només havia avisat tot just començar, en una acció ràpida que acabava amb una rematada seca de Quique González per enviar l’esfèrica a fora. Tampoc volia l’equip de Gaizka Garitano ser una piconadora, ni convertir el partit en un allau d’ocasions. El va preferir controlar des de l’ordre, tot mirant d’anul·lar el Girona que amb empenta i ganes no en va tenir prou. Míchel va posar tota l’artilleria en atac: Stuani, Samu, Baena i Borja. Poc li va servir per posar la por al cos del porter Cantero. En més de 90 minuts, cap xut entre pals. Així no és que sigui impossible guanyar, és que no ofereixes cap argument per jugar-li de tu a tu a un teòric rival directe per l’ascens directe. Cert que tot hauria pogut canviar si a Stuani no se li hagués escapat el control a passada de Borja, el que l’hauria deixat amb metres per pensar i executar. Això, al quart d’hora de joc. L’única mitja arribada amb cara i ulls de tot el primer temps. El problema és que al segon acte, la tònica va ser similar.

La pilota aturada va servir per reclamar algun penal. Suficient per encendre Montilivi, per disparar una mica les polsacions. Però també per badar, perquè mentre l’atenció estava tota focalitzada en protestar-li a l’àrbitre una possible pena màxima, Quique González feia de les seves al 51 i no marcava de miracle. Entre Juan Carlos i el pal evitaven un mal major. També hauria pogut caure el segon pels visitants al 71, quan Blanco Leschuk, gairebé sense voler-ho, va veure com la bola li rebotava i sortia pel damunt del travesser. Ja feia llavors estona que Míchel havia intentat reactivar els seus, però sense èxit. Baena, que havia fet que Cantero sortís a tapar una centrada perillosa pocs minuts abans, se n’anava a la banqueta tot deixant el seu lloc a un Bustos que, a banda de córrer com un pollastre sense cap, no va aportar massa més. També entrava Aleix García per Borja, força fos i erràtic. Això no va funcionar. Tampoc el recurs de posar a Iván Martín de carriler, massa sol per imaginar, sense que Ibrahima Kébé, que també saltava a la gespa, l’ajudés per banda dreta. Samu va dir que ja n’hi havia prou al 81 i va ser substituït per Pablo Moreno. Ni així. Cap idea en atac, cap ocasió. Alguna centrada i gràcies, però insuficient per fer-li pessigolles a l’Eibar, que va fer que el Girona perdés l’últim tren de l’ascens directe. Millor pensar en la promoció. Ara això encara és a l’abast.