La gimnasta Uma Méndez González (Roses, 07/09/ 2004) ha acabat cinquena en el mundial celebrat al Japó fa unes setmanes amb la selecció espanyola. Des del mes de setembre de 2017, la rosinca viu i entrena a Madrid, gaudint de la gimnàstica rítmica i aprenent dia a dia. Un procés que s’ha vist accentuat aquest 2021, després de deixar enrere una lesió al peu i tornant a la titularitat del combinat espanyol. Es va formar en el Club Gimnàstica Rítmica Figueres.
Sempre crida l’atenció l’alt ritme d’entrenaments de la gimnàstica rítmica.
És un esport que demana moltes hores d’entrenament, repeticions i perfeccionament. Quan fas gimnàstica rítmica t’hi has d’acostumar, però si t’agrada, les hores passen volant.
Pel que tinc entès, va començar «tard» a practicar la rítmica, oi?
La vaig descobrir perquè la meva mare anava a apuntar la meva germana. Jo vaig anar a provar només, no sabia ben bé què fer. Des del primer dia em va encantar i m’hi vaig quedar.
I tot va anar molt de pressa.
Sí. Vaig estar uns quants anys a Roses amb la Gemma Torrent, vaig passar a l’equip de competició i vaig fer el salt a Madrid.
Fa poc van anar a competir al mundial del Japó i van acabar cinquenes. Com va anar?
Va ser un campionat agredolç, ja que hi va haver molts bons moments i, també, d’altres que podrien haver estat millor. La classificació no va sortir com esperàvem i havíem treballat, però de tot s’aprèn. Ho podríem haver fet millor, però vam acabar contentes. El dia de la final va sortir prou bé, ha estat el nostre primer campionat del món sènior i és una gran experiència.
Aspiraven a podi?
Aspiràvem a fer-ho bé, la veritat. Tirar-ho endavant i acabar contentes de la competició, i ho vam aconseguir.
A títol individual, deu ser un gran èxit pel fet de tornar de lesió.
Sí, per mi ha estat una experiència única, estic molt feliç i contenta perquè he pogut anar al mundial després de la lesió. Va ser una alegria que vaig gaudir moltíssim.
I com la va afrontar, la lesió, en el seu moment?
És curiós perquè una lesió és una etapa molt dura, perquè quan t’estàs recuperant has d’anar molt a poc a poc i fer cas del que et diuen. És veritat que aprens moltíssim, em va servir per a veure la gimnàstica des de fora. Quan hi estàs tan ficada no t’adones del que passa. Vaig tenir la lesió al peu, però vaig treballar altres parts del cos, vaig aprendre que pots fer moltes altres coses. També és cert que em van ajudar molt els metges, els fisioterapeutes, les entrenadores i les meves companyes. Ha estat una etapa dura, però que m’ha ajudat molt a créixer com a esportista.
És veritat allò que diuen que tornes més forta que abans?
Sí, crec que sí. Tornes més forta que abans perquè quan estàs tots aquells mesos parada s’acumulen les ganes de tornar i, quan ho fas, és com començar de nou.
Torna gaire sovint a casa, per cert?
Depèn de moment de la temporada. Si estem en competició, ens quedem aquí a Madrid i hem de prioritzar els entrenaments. Nosaltres som felices aquí, perquè amb les companyes som com germanes. Quan estem en altres moments de la temporada sí que tornem a casa algun cap de setmana, però sí que és cert que els nostres pares poden venir quan vulguin aquí.
Parlant amb vostè queda com assumida l’exigència de l’esport d’elit.
La gent diu que fem un gran sacrifici, però tampoc ho assumim així. Soc aquí i faig el que m’agrada, he decidit triar aquesta oportunitat i aprofitar-la. M’encanta el que faig, per a mi és un regal que em fa molt feliç. Hi ha dies i dies, però l’amor per la gimnàstica sempre hi és.
I quin repte es marca per a un futur?
Com tota esportista, m’agradaria arribar a uns Jocs Olímpics i guanyar la medalla d’or, però penso que el més important són els reptes del dia a dia. Millorar a poc a poc, aprendre coses noves i polir les que em costen més, però sempre gaudint del que faig i la gimnàstica rítmica.
