L’esport com a motor de vida. Aquesta és la premissa del figuerenc Abraham Huguet per deixar enrere un capítol molt fosc de la seva història. El 3 de setembre del 2020 va entrar en coma a causa d’un aneurisma cerebral de grau quatre quan era jugador del Cistella de Tercera Catalana. Un any i dos mesos després, Huguet s’ha proclamat campió de Catalunya Amateur de Padbol, practica esport regularment i ha perpetrat un miracle mèdic encara sense explicació per als especialistes. Segons ell mateix, els miracles existeixen, o la seva besàvia l’ha cuidat més del compte des del cel, per seguir viu amb trenta-sis anys i gaudint de l’esport més que mai.

«Em van dir que si vivia, em quedarien seqüeles, estaria paralític, vegetal, o perdria part de la meva mobilitat. Van calcular que necessitaria dos anys per tornar a caminar i parlar bé. En vint-i-set dies ja era a casa», recorda Huguet sobre la seva recuperació. «El neuròleg encara al·lucina, diu que no ha vist un cas com el meu. Podia estar viu, però no així com estic amb tu ara mateix», afegeix mentre fa una pausa per mostrar la pell de gallina. I és que, aquell mateix dia que es va desplomar a terra inconscient, van entrar quatre pacients més a l’hospital amb el mateix diagnòstic, però només el figuerenc va sobreviure davant unes expectatives impregnades de pessimisme. El mateix pessimisme que ha deixat enrere gràcies a l’esport, el seu motor de vida.

«Crec en els miracles. Sempre he pensat que la meva besàvia m’estimava molt, però va ser la Pilar Pereira qui em va salvar aquell dia. Sempre li estaré agraït per tot el que ha fet, i a la meva família», explica amb un somriure. Un any i dos mesos després, Huguet ha reprès el fil de la seva vida amb alguna limitació, però sense renunciar a la normalitat i quotidianitat que vivia abans de l’aneurisma cerebral. De fet, fa una setmana, el figuerenc es va proclamar campió de Catalunya Amateur de Padbol a l’Hospitalet de Llobregat, una nova disciplina esportiva que va ser la primera de la seva nova vida. «Va ser el primer esport que vaig provar després del que em va passar. La gent al·lucinava, però jo el primer. Havien passat cinc mesos i ja estava fent esport. Vaig tornar a tocar una pilota quan m’havien dit que moriria o em quedaria paralític. A casa, a la dutxa, em van caure les llàgrimes per estar allà, seguir viu i tornar a ser el que era», recorda.

Trenta-tres anys després de començar a jugar a futbol, Huguet ha tornat a practicar esport i competir. En paral·lel al padbol, el figuerenc ha tornat al gimnàs i ja es prepara per afrontar el seu nou repte: jugar una temporada més a futbol. «Si tot va com ha d’anar, m’agradaria jugar un últim any a futbol. Vaig començar amb tres anys a La Salle Figueres i m’agradaria acabar al club del meu barri, la Marca de l’Ham. El futbol ha estat la meva vida i no vull deixar-ho així», explica. I és que reconeix que, tot i estar limitat, no vol deixar el món de l’esport, al contrari. La seva vida passa per seguir vinculat d’una manera o altra a allò que l’ha fet gaudir durant tants anys. «Podria estar al sofà mirant la vida passar, però m’he de quedar a casa? No, llavors sí que em moriria», comenta, explicant-se a si mateix què representaria morir vitalment. Per contra, sobre com afrontar el temps i els reptes que té, Huguet ho resumeix simplement amb un: «Gaudirem d’aquesta fotuda però bonica vida».