Joan Ureña Bartrina (Borrassà, 1983). És mestre a l’escola Carme Guasch i Darné de Figueres. Va començar a jugar a futbol en el seu poble natal. Juntament amb Xènia Cardona, ha estat el guanyador de set de les deu edicions dels premis Amos de l’Àrea en diversos equips i categories coim a porter menys golejat: UE Figueres (2011-2012, 2012-2013 i 2013-2014), FC l’Escala (2016-2017, 2018-2018 i 2018-2019) i UE Marca de l’Ham (2019-2020). S’ha retirat de la competició activa.

Recorda els seus inicis com a futbolista?

I tant. Vaig començar a jugar amb l’equip del meu poble, Borrassà. Al cap de dos anys em va fitxar la Penya Unionista Figueres. Abans de ser porter vaig fer de central. El meu germà Pere jugava a bàsquet i jo també ho vaig provar un temps curt. Anàvem a les Escolàpies de Figueres. La mare, Adelina Bartrina, havia estat jugadora del Palamós. El futbol, finalment, va atrapar-me. En categoria infantil és quan es va consolidar la meva posició, em vaig fer porter per no haver de córrer.

En anteriors ocasions, quan ha recollit el premi Amos de l’Àrea, ha recordat gent que l’ha influït, com ara l’entrenador Tià Roca.

Ben cert. Va ser el tècnic que em va dirigir entre els dotze i els divuit anys. Ens va marcar a tots en moltes coses. Es preocupava per nosaltres i ens va portar a jugar a llocs inoblidables, per l’edat que teníem, per diversos camps d’Euskadi i Astúries, com ara Gijón i Oviedo. Eren sortides que reforçaven molt l’equip, el grup, ja que també acabaven venint les famílies. De fet, la PUF sempre va ser com una família.

Des d’aleshores ha passat per molts clubs, ha estat un porter desitjat.

Sí. De la PUF vam saltar al Peralada, en l’etapa juvenil. Hi vam anar nou jugadors seguint en Tià. El darrer any vaig pujar al primer equip, on hi havia en Padern i en Gerard. Després de Peralada vaig passar per la Fundació Esportiva Figueres, Palafrugell, Guíxols, Llagostera, Unió Esportiva Figueres, on vam arribar a disputar la promoció d’ascens a Segona B, retorn al Peralada i Marca de l’Ham. En guardo bons records de tots.

Al mateix temps, estudiava a la Universitat de Vic. Era difícil compaginar-ho?

El més dur són els desplaçaments, però si t’agrada allò que fas i ho gaudeixes, es converteix en un estil de vida. Estudiava Magisteri i Ciències de l’Activitat Física i l’Esport. Ho anava trampejant com podia. Durant un temps, jugava amb l’Escala i entre setmana entrenava amb el Manlleu, per exemple. La família sempre m’ha fet costat i la meva parella Esther –estem junts des que tenia setze anys– ho ha estat tot. Si no hagués estat per ella, ho hauria deixat.

L’he vist jugar i sempre actuava com un director d’orquestra.

És una herència del que ens va ensenyar en Tià. M’agradava manar, transmetre ordres de l’entrenador als companys, posicionar-los. Feia de lliure.

Es veu d’entrenador?

No, no m’hi veig, tot i que he après moltes coses i tinc les idees clares.