Xènia Cardona Picornell (Castelló d’Empúries, 1997) té caràcter. Ho demostra dins i fora del terreny de joc. Va arribar al futbol molt joveneta. Ara treballa en una gestoria de Figueres després d’haver tirat endavant la carrera d’Arquitectura. Ha estat la portera més guardonada en les deu edicions dels premis Amos de l’Àrea. Va sumar sis reconeixements consecutius entre les temporades 2012-2013 i 2018-2019 amb la UE Cabanes. La 2019-2020 va aconseguir-ne un més defensant la porteria de la unió esportiva Figueres. Ha jugat dos anys amb la selecció de Girona.

Per l’edat que té i els premis aconseguits, vostè va arribar al futbol molt aviat, no és cert?

Sí, tot just tenia set anys. Vaig començar amb la Penya Unionista Figueres, on també hi havia el meu germà. Jugàvem barrejats, nens i nenes. Va ser una etapa molt divertida. Ens coneixíem tots i l’ambient era molt bo. Amb el meu germà em barallava per la porteria. Quan va arribar el salt a la categoria cadet, em va tocar marxar.

Després de la Penya va venir la Unió Esportiva Cabanes.

També vaig provar amb l’Estartit i el Sant Pere Pescador, però en el Cabanes m’hi vaig sentir molt a gust des del primer moment. Tampoc hi havia tants equips anys enrere i això feia que totes ens coneguéssim molt.

La imatge dels defensors de la porteria sempre ha estat lligada a l’altura. En el seu cas, aquest no és el seu fort, però se n’ha sortit prou bé.

Sí, realment és així. No soc alta, em costa arribar al travesser, però soc molt flexible i, quan tocava entrenar, ho feia amb totes les ganes del món.

Les parades són l’aliment d’una portera. En recorda moltes?

Sempre recordes bons moments, però també et costa deixar de pensar en algunes que no van acabar prou bé... Quan et fan gol, procures aprendre per evitar-ne un altre. Fer gols o rebre’n és la conseqüència de la feina d’un equip, no d’una sola jugadora.

No exagero si dic que el futbol femení ara està de moda, però no sempre ha estat així.

Hi ha hagut un canvi bestial en pocs anys. Cada cop hi ha més equips, però continua havent-hi desigualtat entre homes i dones, en massa aspectes. Segurament els darrers èxits del Barça han influït. Abans, quan deies que jugaves a futbol, hi havia qui et veia com una cosa rara. El canvi és positiu.

Jugar a futbol i estudiar arquitectura, una dicotomia que ha requerit esforç i sacrifici per part seva.

Sempre ho vaig portar molt bé, trobant temps per a cada cosa. S’ha de saber prioritzar en cada moment.

Ha deixat el futbol després de passar pel Figueres.

Va ser una decisió difícil, l’equip no tenia res a veure. No em sentia prou motivada i em va semblar que la millor opció era no continuar i centrar-me en la feina i els estudis. Tornar? Mai se sap...