L’àrbitre Jan Cobos Pujol (Figueres, 19 de març del 1998) va aconseguir l’ascens a Tercera Divisió la temporada passada. Amb vint-i-tres anys, el figuerenc és un dels guardonats de la desena edició dels premis Amos de l’Àrea. Ha plogut bastant des del seu primer partit al camp de la Penya Unionista Figueres. Des de llavors, Cobos ha anat ascendint en l’estament arbitral fins a Tercera Divisió, on xiula aquesta temporada 2021-22.

Com va ser aquest ascens a Tercera Divisió?

Va ser en una temporada molt estranya. A Primera Catalana, vam començar al setembre, vaig fer un parell de partits i van aturar les competicions. Ja tenia una nota, vaig començar molt bé, i vam tornar més tard. Van sortir bé les proves del febrer, la nota dels partits posteriors també, i es va donar l’ascens.

I què s’hi ha trobat a Tercera de moment?

He notat el canvi físicament sobretot, el ritme és molt més alt, també tècnicament. M’he fixat que no protesten tant com a Primera Catalana.

No?

No. Els jugadors protesten menys i millor. Solen ser decisions importants, i no faltes o accions que tenen poca importància en el resultat del partit. Saben quan fer-ho.

I com reacciona a la protesta?

M’agrada parlar amb el jugador, però depèn. Si un jugador ve i em demana una explicació normal, no em fa res parlar-hi. Tampoc estaré tot el partit parlant, però en un moment ràpid es pot fer i penso que és bo. A cap persona li agrada que li vingui algú cridant, amb els braços aixecats o increpant, no?

Vostè és l’exemple de la joventut del nou arbitratge.

Tinc la sort que he pujat jove, però estic a l’edat.

Si mirem enrere, tampoc gaire, que ja és prou jove, en quin moment li passa pel cap ser àrbitre?

A futbol vaig jugar fins a l’institut i, després, vaig tirar cap a les arts marcials, que m’agradaven més. El meu pare va ser àrbitre de futbol i m’ho anava comentant de tant en tant. Recordava veure’l quan era petit i em vaig animar, tot i que no estava gaire convençut al principi. A més, m’agrada molt veure futbol, des de sempre.

Recorda el seu primer partit?

I tant. Al camp del PUF, un aleví i estava molt nerviós. Em va portar el meu avi i recordo preparar la llibreta i tot el material deu vegades. Vaig arribar una hora i mitja abans i no recordo gaire cosa del que vaig xiular. El que sí que recordo va ser el temps, les dues primeres parts eren de quinze minuts i jo en vaig fer deu (riu). Sempre explico que els nois i noies que comencen ara ho fan molt millor que jo aquell primer dia.

I recorda el més complicat?

N’hi ha uns quants, el món de l’arbitratge és maco, però una mica complicat a vegades. Els partits de Tercera i Quarta catalana on es jugaven ascensos o descensos.

Quin consell donaria a algú que comença?

Que es prenguin les coses amb entusiasme, que s’esforcin al màxim. Amb això es pot aconseguir tot en aquesta vida. Tot el que fas et genera seguretat en tu mateix que et serveix al camp i a la vida.

Li ha servit en el seu dia a dia?

Molt. Abans d’arbitrar era una mica insegur. El fet d’estar en un camp de futbol, prenent decisions i que la gent t’intenti enganyar, et fa confiar més en tu mateix per decidir i ser ferm en el que veus o decideixes. Potser t’equivoques, però ho fas tan bé com pots, igual que els jugadors. L’arbitratge m’ha ajudat a guanyar confiança en mi mateix.

També s’apliquen això del «partit a partit»?

Sí (riu). Vull anar partit a partit, agafar experiència sense marcar-me l’objectiu de pujar de categoria de moment. Considero que és complicat i no vull frustrar-me, vull gaudir-ho.

Aquesta setmana rep el reconeixement a la gala dels Amos de l’Àrea.

Gràcies a vosaltres. Li doneu la importància que té al futbol regional i l’arbitratge. Tothom està atent del futbol de Primera i Segona Divisió, però es juguen partits molt macos als nostres camps. A mi m’agrada molt la Segona Catalana, per exemple.