«És una altra manera de viure l’esport, depèn del que tu vulguis»

Amb passat a l’OK Lliga vestint la samarreta del Tordera i el Girona, a més del seu pas pel seu Bassano natal, Andrea Bolcato és el reforç de luxe del Club Hoquei Figueres. Després de la lesió a l’espatlla que el va allunyar de la pista, l’italià torna a posar-se els patins per passar-ho bé amb l’esport que tant li ha donat.

Com és això de tornar-se a posar els patins, agafar l’estic i jugar de nou?

La veritat és que estic molt content. Tenia moltes ganes i molta il·lusió per tornar a patinar i, sincerament, estava una mica nerviós. Feia temps que no ho feia, ha estat estrany, però estic content.

Per què ho va deixar en el seu moment?

Vaig tenir una lesió important a l’espatlla, vaig estar de baixa, no vaig acabar la temporada amb el Girona i, a més, em vaig posar malalt. Vaig decidir deixar-ho i estudiar fotografia. No tenia ganes de patinar fins fa poc.

Ja ha pogut entrar en dinàmica amb el Figueres?

No fa gaire, però sí. Els companys porten més rodatge i es nota que físicament han fet pretemporada. Em defenso amb l’experiència que tinc.

Sé que abans havia intentat practicar altres esports. Al final aquest és el seu, no?

Quan portes tants anys fent alguna cosa et sents molt còmode. He tornat als orígens per entendre’ns, a fer el que més sé i més m’agrada, tot i que la forma física no està al cent per cent. Ja arribarà amb el pas de les setmanes.

En el seu moment, va decidir retirar-se, i ara torna. Per què?

Vaig decidir fer altres esports, però no m’acabava de fer el pes. Vaig parlar per tornar a entrenar, a patinar i em sentia molt a gust. Els companys i el bon ambient són claus, i em vaig decidir.

Vostè ha jugat a OK Lliga. Com nota la diferència?

La noto moltíssim. A Bassano o al Girona, entrenàvem molt més, més intens i més intensitat. És una altra manera de viure l’esport, depèn del que tu vulguis. Ara el meu objectiu és passar-ho bé, gaudir, ensenyar el que sé als joves, per exemple. Ells són el futur del Figueres, jo ja he fet el que havia de fer.

Com veu l’equip?

Els veig bé, amb moltes ganes i molta il·lusió. Espero que segueixin amb aquest camí, penso que el tècnic i el club estan treballant bé, i són el futur. Tant de bo el Figueres pugui arribar a ser una referència de l’hoquei a l’Alt Empordà com ho és el Jonquerenc.

Vostè també és fotògraf. Com ho viu això des de la barrera?

És molt divertit. Pensa que una comparativa molt senzilla. En un minut d’hoquei poden passar moltes coses, en canvi en un minut de futbol pot no passar res de res. Tot és més lent, i les imatges de l’hoquei dona molt més de dinamisme i has d’estar molt més actiu. A més, l’experiència em permet avançar-me a la jugada i saber quan he de disparar.

Quina és la millor fotografia que té?

He tingut la sort de fotografiar una «Final Four» a Lleida, guanyat pel Reus. Recordo molta afició, molts fotògrafs i molt ambient.

Perquè la fotografia esportiva, què ha de mostrar o transmetre?

Tècnicament ha de ser perfecta. També ha d’ensenyar la disputa, la lluita, moments, abraçades... Parlem d’emocions, en l’esport en podem viure moltes i diferents.

Dispara de seguida o espera que passi alguna cosa?

Normalment espero, però intento avançar-me. Intento no tancar l’altre ull, deixar-lo obert per veure què està passant i, a partir d’aquí, avançar-me a la jugada.

Intenta predir el futur en certa manera.

Exacte, tot i que en futbol i altres esports em costen més. Ara ja m’hi he acostumat, però és més complicat.

Em veig obligat a preguntar-ho. És gaire de selfies un fotògraf?

La veritat és que no. Ens passa molt a tots els fotògrafs que no sortim bé a les fotos. Almenys a mi no m’agrada que me’n facin i, sincerament, en tinc molt poques on surti jo. Passo vergonya a l’altra banda.

N’he de fer una per aquesta entrevista. Va bé?

Sí! Cap problema (riu).