El «Búfalo», per sempre al cor de l’Empuriabrava-Castelló

El que va començar sent una cosa d’amics, com testimonien les primeres fotos del perfil del club a Instagram, amb més llaunes de Red Bull que pilotes, ha anat creixent d’una forma sostinguda i ràpida, tant a la gespa, amb l’arribada a Segona Catalana, com fora del camp. Ara, l’entitat ja compta amb tres equips –l’A i el B, a Quarta Catalana, i un juvenil– i ambiciona tenir futbol base a partir de la temporada que ve, mentre presumeix de ser un dels equips més humils de Segona Catalana pel que fa a estructura i recursos.

Darrere l’Empuriabrava-Castelló s’amaga, però, una de les històries més boniques de la categoria, ja que és, en essència, un homenatge perpetu i continuat a Iñaki Fernández, exjugador i part clau i indestriable del club. Va morir el 2017, als 27 anys, víctima d’un càncer. «El club manté viva la seva flama. El seu record. La seva memòria. El seu llegat. La seva ambició. La seva alegria. La seva força. La seva passió del futbol. Era un tarat del futbol. Respirava futbol. I el fascinava i el captivava el seu poder social. Empuriabrava és el típic poble en què hi ha, alhora, molt milionari i molt pobre, i li encantava fer servir el futbol per ajudar nens amb problemes. Sempre deia que amb la política no convences ningú, però amb el futbol sí. ‘Deixes caure una pilota al terra i tothom canvia la cara. Tothom somriu. El futbol uneix. És una eina’», recorda Gabi Fernández, germà gran de l’Iñaki i tresorer i exjugador de l’Empuriabrava-Castelló, eternament lligat al cognom Fernández.

«Recordo un dia, que ja estava ingressat i fotudíssim, que ningú va anar a celebrar el gol d’un company perquè no queia massa bé al vestidor i després vam acabar perdent per 1 a 3. Es va demanar l’alta i dimarts va venir al camp. ‘Hi ha una cosa que heu de tenir claríssima: el conjunt està per sobre de tot. L’equip és, i ha de ser, una família’», rememora. L’Iñaki era el Búfalo. «Per les seves característiques al camp: fort, valent, ràpid, tot potència», recorden des del club. Per ell, un búfal apareix a l’escut, a la dreta del castell que identifica Castelló i del vaixell d’Empuriabrava. Per ell, l’Empuriabrava-Castelló vesteix de vermell, de vermell red devil, i l’escut és un calc del del Manchester United, el seu equip preferit. Fins i tot tenia un gos que es deia Rooney. Li va posar el nom en Gabi. «Era la manera que en tingués cura una mica», riu. «L’aire rústic de la Premier el va enamorar. Hi ha una tradició i un respecte pel futbol brutals. Amb 17 o 18 anys va anar per primer cop a Old Trafford i se’n va enamorar. I després hi anava cada dos o tres mesos, fins que va decidir anar-se’n a viure a Manchester. Volia veure i trepitjar Old Trafford cada setmana, sempre que pogués. Li encantava», continua en Gabi, mentre apura la seva trajectòria al Fortià. «Ja no dono la talla, i volia deixar pas a la mainada, però volia seguir jugant. Va bé pel coco», afegeix.

La figura del Búfalo segueix molt viva i molt vinculada al club, que espera que la tempesta del coronavirus amaini aviat per tornar a organitzar el #BufaLynch, un torneig que recull diners per la investigació d’aquesta síndrome. Mentrestant, els jugadors segueixen cantant «Oh, catapum, estigui viu o estigui mort, sempre estaràs dins del cor» abans de cada partit. I després de cada victòria, dedicant-li. I el seu ‘14’ va passant de capità a capità. «Molts clubs retiren samarretes i números. Però aquí van decidir no fer-ho per mantenir viu el seu número, perquè la gent el vagi portant i contribueixi a fer-lo emblemàtic i a alimentar el seu record». I més d’un el porta tatuat a la pell, com en Guillem Güell, gran amic des de parvulari i ara futbolista del segon equip del club. «Mai ho ha reconegut, però li van fer un bisó», apunta, somrient, en Gabi. «El que importa és tenir-lo i portar-lo a la pell. Per fora i per dins. El recordarem sempre, de per vida», emfatitza en Guillem.

Fa uns anys, el club va rebre la visita de Michael Robinson i un equip de Movistar+. «Encara no se sabia, però ell ja tenia la malaltia. Ens ho va dir, i també ens va dir i insistir que el més important no és el temps que vius. És tota la llum que desprens. ‘I el teu germà ha deixat molta llum’, va dir», recorda en Gabi, melancòlic. L’Iñaki va morir l’11 d’abril del 2017, tres dies després de ser tiet i dos dies després d’haver pogut abraçar el seu nebot per primer i darrer cop. «Vaig anar a veure’l primer a ell. Es va emocionar moltíssim. Quan li vaig dir que el nen havia nascut es va deixar anar», explica en Gabi, revisitant aquells dies d’abril en què corria de la planta 4 a la 8 de l’hospital. Ja no hi és, però la colla d’amics, i el club sencer, segueix, i seguirà, trobant-se al voltant del seu record i del futbol, com una càlida foguera.

«Diria que hi ha pocs homenatges més bonics que seguir-nos reunint al voltant d’una pilota, del que més estimava. El club, i tot el que estem fent, queda per sempre. Passarà el temps i vindran noves generacions, i nous jugadors que no hauran coincidit amb ell o que potser ni l’hauran conegut, però seguiran representant el seu record. I tot això, com a família, ens fa sentir molt agraïts. Perquè viure o conviure amb aquesta malaltia tan dura, tan crítica, tan filla de puta, li pot passar a tothom, però no tothom té la sort que estimin tant al seu germà o al seu fill. És un orgull pensar que s’ho va guanyar, que ho mereix. Era un tio molt noble, molt transparent», sospira en Gabi després de 46 minuts al telèfon. Inhala i exhala. Fa callar una llàgrima i conclou: «Cada dia al matí, quan m’aixeco, faig un petó a les seves cendres i li dic: ‘Em canviaria per tu. Però com que no puc visc per tu’». I per això viu, també, l’Empuriabrava-Castelló. Per ell: viu o mort, sempre dins del cor.