La resposta a principi del segle XX de George Mallory a la pregunta de per què escalava muntanyes era, de tan senzilla, aclaparadorament contundent: "perquè estan allà". L'ésser humà necessita reptes i somnis per créixer i sentir-se viu. La vida quotidiana ja ens posa obstacles aleatoris que hem d'aprendre a superar per poder seguir avançant. Però hi ha un seguit de persones, persones especials, persones amb llum pròpia, que necessiten una mica (o molt) més.
Si dic UTMB, molta gent no sap de què s’està parlant, però, si em refereixo a Ultra Trail del Montblanc, gairebé tothom sap que estem parlant de la cursa de muntanya més famosa de tot el món. Són 172 km amb 10.000 metres de desnivell positiu que dona la volta a la muntanya del Montblanc, seguint el perímetre dels Alps francesos, suïssos i italians. I això ho fan moltes persones a peu i carregant una motxilla a l’esquena, on porten part del que necessiten al llarg del trajecte.
Com el lector es pot imaginar, no només es tracta d’un trajecte geogràfic, no és només una línia vermella dibuixada a sobre d’un mapa, o un gràfic en forma de dents de drac marcant un perfil rocós desmesurat. Allò que és realment és un viatge vital que comença molt abans que soni la cançó, a la línia de sortida en plena Plaça Major de Chamonix, Conquesta del Paradís, del grup Vangelis.
Pel·lícula de roca onírica
L’exclusivitat d’aquest repte comença per la dificultat de poder-hi participar, ja que, per poder-ho fer, primer has de realitzar un seguit d’ultratrails que et donen certs punts. Aquesta és una manera de garbellar i premiar a aquelles persones que realment somien en ser protagonistes solitaris d’aquesta pel·lícula de roca onírica.
Tot seguit, has d’entrar en un concurs en el qual hi ha tota la gent que ha obtingut els punts i, si la deessa fortuna et somriu, finalment pots entrar a formar part del selecte grup de triats. Però aquest camí, que ja és dificultós per si sol, encara es pot complicar molt més, com ho demostra el cas que ara tractem.
Com bé sap tothom, l’any 2020 serà recordat als llibres d’història per una famosa pandèmia que ens ha obligat a amagar els nostres somriures darrere d’unes mascaretes, que ens ha allunyat dels petons i de les abraçades i que ens ha deixat en standby molts plans de futur.
Somriure perenne
I què ho fa que un electricista, pare de família, hiperactiu i de somriure perenne vulgui embarcar-se en una odissea similar? Doncs el mateix que portava a George Mallory a escalar muntanyes: «Perquè estan allà».
A en David Liaño Capel, el nostre protagonista, li encanten els reptes físics des de ben jove, i amb aquest, la UTMB, qualsevol podria dir que ha fet el seu cim. Però no us enganyeu, els que el coneixem sabem que aquestes 35 hores de plaer i patiment que va trigar a fer aquesta cursa (sí, sí, només 35 hores!) no és més que un altre pas cap al següent repte que ell encara ni tan sols coneix.
Malgrat que les muntanyes només semblin un desert de roques ben desagraït, són el pentagrama on s’escriu la melodia de moltes vides amants de la natura i de l’esforç, valors injuriats a la nostra actual cultura.
Resulta difícil explicar als no iniciats a aquest món i a les persones sedentàries què es pot arribar a percebre exactament dins d’un mateix, què t’empeny a acceptar el dolor, les dificultats i fins i tot a arriscar la mateixa vida d’una manera tan gratuïta. Però els somnis estan fets per no ser racionalitzats, estan confeccionats d’una substància plenament inconscient que de manera paradoxal et regala una visió clara, neta, cristal·lina de la realitat del dia a dia.
Bellesa en estat pur i salvatge
Quan en el cervell d’en David, només hi ha l’oxigen bàsic per donar inèrcia a l’aparell motor, les coses supèrflues desapareixen, i la bellesa es pot contemplar en estat pur i salvatge. Però en mig de les piràmides calcàries no només fas d’observador, et capbusses en ella, participes d’ella i de manera discontínua al llarg de les 35 hores, et converteixes en la bellesa mateixa.
També et converteixes en dolor, en lluita, en pensaments negatius i canvis d’humor. Però un cop passada la línia d’arribada tot això s’oblida per submergir-te en un mar d’emocions sinceres, pures i plenes de pau.
I què hi ha més encisador i màgic que poder-ho portar a terme? Doncs la fraternitat. Només uns pocs hem pogut seguir aquesta odissea ben de prop, aportant el nostre petit gra de sorra a aquest enorme i majestuós castell construït amb pedres fetes d’esforç.
En David Liaño Capel ens ha donat les gràcies per ajudar-lo, però el que no sap és que ha estat ell qui realment ens ha assistit a nosaltres, compartint un somni, ensenyant-nos el valor d’un anhel i la importància de l’esforç i la perseverança. Ha despertat en nosaltres milers d’esquelles interiors que ens ajuden a mantenir-nos inconscientment desperts. I per això, sempre li estarem eternament agraïts.
