SIMONE BILES

El que es va viure dimarts passat a Tòquio ja ha quedat marcat com un dels episodis per a la història dels Jocs. Simone Biles, la que havia de ser l’estrella de la cita olímpica i ha acaparat els focus després de transmetre el missatge que la salut física i mental és més important que les medalles, ha tornat a competir. I ho va fer amb un somriure i en barra d’equilibri, on es va emportar el bronze, el mateix metall que a Rio.

Biles va rebre una sonora ovació del pavelló japonès pels tècnics i gimnastes que havien pogut accedir per les restriccions de la covid. Tant en el moment en què va començar i acabar el seu exercici com quan va tornar al podi, on els ulls li van brillar per les llàgrimes d’emoció. «Ha sigut una setmana molt llarga, han sigut cinc anys molt llargs», va afirmar als seus 24 anys. «No esperava aconseguir una medalla. Només volia sortir i fer-ho per mi, i això és el que he fet [...] Aquest bronze és més especial que el de la barra d’equilibri a Rio. L’apreciaré durant molt temps».

GIANMARCO TAMBERI I MUTAZ ESSA BARSHIM

El lema dels Jocs Olímpics, ‘Citius, altius, fortius (més ràpid, més alt, més fort)’, va saltar pels aires aquest diumenge a l’estadi olímpic de Tòquio. I és que, durant la final de salt d’alçada, l’italià Gianmarco Tamberi i el qatarià Mutaz Essa Barshim van renunciar a l’‘altius’. Empatats a tot després de no poder superar els 2,39 metres, es van veure davant una disjuntiva: disputar un desempat o compartir l’or. I no ho van dubtar. Una abraçada que queda per a la història de l’olimpisme va segellar la decisió. Una acció inèdita des que els nord-americans Edward Cooke i Alfred Gilbert van compartir l’or en els Jocs de Londres de 1908, fa 113 anys.

La celebració després de l’or ‘pactat’ va estar a l’altura de la situació i el personatge. Tamberi, de 29 anys, va esclafir a plorar desconsolat i va estar rebolcant-se per la pista durant uns quants minuts.

NEISI DAJOMES

Havia guanyat l’or en halterofília, en la categoria de 76 kg. Als seus de 23 anys, Neisi Dajomes havia aixecat 263 quilograms, 118 en arrencada i 145 en dos temps. Era al podi a punt de ser coronada campiona olímpica, quan l’equatoriana va mostrar a la càmera la seva mà esquerra. ‘Mama i germà’, s’hi podia llegir. «Fa poc vaig perdre el meu germà i abans vaig perdre la meva mare, ells des del cel ens cuiden; per això tots els meus triomfs els els dedico i els agraeixo per haver sigut tan importants en la meva vida», va dir. Els seus familiars van morir el 2019 i el 2018 respectivament.

MARÍA BELÉN PÉREZ MAURICE

Acabava de ser eliminada dels Jocs. María Belén Pérez Maurice estava concedint una entrevista per televisió quan de fons es va veure com un dels entrenadors de la selecció argentina d’esgrima desplegava un paper. L’entrevistador li va dir a l’esportista que es girés per llegir-lo. ‘‘Flaca’, et vols casar amb mi? Sisplau’, es podia llegir. L’entrenador de l’equip olímpic i company durant 17 anys, Lucas Guillermo Saucedo, ho tornava a intentar després de la seva proposta fallida del 2010 en el Campionat Mundial d’Esgrima. Aquesta vegada María Belén li va dir que sí.

SIFAN HASSAN

L'atleta neerlandesa va ser la gran protagonista d'un dels moments més espectaculars de l'atletisme d'aquests Jocs Olímpics de Tòquio 2020, que no han estat pas pocs. Hassan ha fet història després de fer una de les remuntades més brutals que mai hem contemplat en el món de l'atletisme i en la història de la prova de 1.500 metres. A falta de només 400 metres per acabar la carrera, la neerlandesa va patir una caiguda provocada per una altra de les corredores i deixant-la sense opcions d'aconseguir una bona posició. No obstant això, l'atleta es va aixecar i va aconseguir guanyar la carrera.