Campió de Catalunya de Curses de Muntanya de la seva categoria i primer classificat de màster +50 de l’Olla de Núria. Aquest és el balanç de l’actuació d’Enric Graboleda Garriga (Figueres, 1970) a l’emblemàtica cursa del Ripollès. La seva actuació no ha sorprès a ningú del seu entorn, però sí que ha despertat admiració el seu constant esperit de superació. «Ni jo mateix m’ho crec –diu–, però soc tan competitiu que m’agradaria repetir-ho». El Centre Excursionista Empordanès (CEE), el club al qual està afiliat, celebrava l’èxit amb un expressiu «molt orgullosos del soci Enric Graboleda!».

La seva història esportiva no és cap camí de roses i està marcada per un fet que avui sembla d’acudit, però no ho és. L’any dels Jocs de Barcelona, després d’haver participat en la Marató convencional, una important lesió el va posar en alerta: «Sempre he estat autodidacta i em vaig sobrexercitar, entrenava massa, cada dia, tant com podia. Em van diagnosticar una lesió crònica i el traumatòleg em va dir ‘no corris més...!’».

El consell mèdic va ser escoltat a mitges: «No podia deixar de fer exercici i, primer, vaig fer natació a tope i, després, em vaig dedicar a la bicicleta arribant a disputar la Copa Girona, fins que la meva dona, Anna, em va demanar que ho deixés». La mort d’ella, per malaltia, va ser un cop molt dur. Ara fa uns sis anys, Enric Graboleda va tornar a calçar-se les sabatilles de córrer i va estar entrenant i competint amb el Tramuntanyes del CE de Llançà, una etapa de la qual en guarda «un molt bon record, per la companyonia que hi havia i els molts quilòmetres que vam compartir». La lesió semblava haver quedat enrere, com un malson, però també l’excés de preparació va ser una lliçó de vida, «ara faig esport cinc dies a la setmana, en dedico dos o tres a córrer, però faig més bici que cursa a peu». La pandèmia va aturar els entrenaments setmanals a Llançà i va ser quan va decidir quedar-se a Figueres i entrar a formar part del CEE, on té bons amics que coneixen el territori, com és el cas de Lluís Casteys.

Graboleda es defineix com «una persona honesta però molt competitiva, m’agrada guanyar i posar el meu cos al límit». Entre una cosa i una altra, ha participat en la XIVa Olla de Núria, una cursa de muntanya de referència internacional, organitzada per la UE Vic, que enguany ha entrat en el Circuit Golden Trail World Series i que ha comptat amb la participació d’alguns dels millors atletes del món, com demostra la victòria aconseguida per dos mites de l’especialitat: el norueg Stian Angermund –que va batre el rècord de la prova de Kilian Jornet– i la suïssa Maude Mathys.

Dues vegades al podi

D’entre set-cents participants inscrits, Graboleda va ser el primer a creuar la línia d’arribada en la categoria màster +50, havent recorregut els 21,5 quilòmetres de pujades i baixades en 2.41.55. «Vaig anar bé durant tota la cursa. En el cim del Puigmal, sense saber-ho, m’esperava un grup d’amics, la qual cosa em va animar molt. En curses així es pateix força, però m’havia preparat bé, amb una bona alimentació i havent-me tret de sobre tres quilos que tenia de més. Des de la meta, encara hauria pogut fer alguns quilòmetres més»... No va caldre. Era feliç d’haver acabat bé, sense saber que el cridarien dues vegades per pujar al podi, una per a recollir el premi de guanyador de la seva categoria i l’altre com a Campió Català pel mateix motiu.

Per arrodonir el moment, aquest cap de setmana ha corregut el Campionat del Canigó. Ha acabat 36è entre mig miler de participants i ha estat segon de la seva categoria. Afegeix aquesta medalla a la de la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya, com uns tresors i, també, per recordar que «mai res és impossible. Ja veus, campió...». Sí, de muntanya i de la vida.