Javier Saviola Fernández (Buenos Aires, Argentina, 1981) va debutar a Primera Divisió amb el River Plate quan tot just tenia setze anys. Va guanyar la Medalla d’Or amb la secció argentina en el mundial d’Atenes del 2004. Va jugar amb el Barça, Mònaco, Reial Madrid, Benfica, Màlaga i Olympiacos. Resideix a Andorra, on entrena el FC Ordino i juga amb l’equip de futbol sala d’Encamp.

L'exjugador internacional dirigirà el campus de futbol que se celebra a la Selva de Mar entre aquest dilluns 26 de juliol i el dissabte 31, obert a nens i nenes de 5 a 16 anys. Els esportistes dels clubs empordanesos gaudiran d'un descompte del 20% en la inscripció que es pot formalitzar a reserva@brascocapdecreus.com.

Tinc entès que això de participar en un campus d’estiu, com el que es fa a les instal·lacions de Brascó a la Selva de Mar, no li ve de nou.

És cert, i em fa molta il·lusió aquest projecte formatiu. L’any 2001, quan vaig arribar al Barça, ja vaig participar a l’estiu en un campus esportiu de Gasol a Andorra i m’ho vaig passar molt bé.

Té qualitats formatives, se sent a gust ensenyant als joves?

La formació ha estat un dels aspectes més importants de la meva vida. Vaig viure en un entorn familiar i de companys molt bonic, on la formació amb respecte era molt important. Vaig aprendre que un, quan comença, mai sap si arribarà lluny, però faci el que faci, ha de seguir uns valors molt ferms: honestedat, esportivitat, saber perdre i saber guanyar... A l’Argentina, a prop de casa meva, hi havia camps de babyfutbol cada tres-cents metres, molts clubs de futbol sala. Allà apreníem a jugar i a comportar-nos.

Com planteja l’equip que gestiona el campus aquesta convocatòria d’estiu?

Primer de tot, volem que tots els participants es diverteixin, els aportarem aquests valors esportius que van més enllà dels competitius perquè, com he dit, el futbol ha de ser diversió. Són molt pocs els que arriben a dalt de tot, però tothom pot gaudir-ne.

Queda clar que el campus és per a noies i per a nois de 5 a 16 anys. Vostè aposta pel futbol femení, també.

Per descomptat. Miri, ara en el curs UEFA Pro de Madrid he coincidit amb tres o quatre noies de les quals hem après moltes coses. No descobreixo res si dic que el futbol femení ha arribat amb molta força. En el nostre campus veurem que el futbol és per a tothom.

Em parlava d’ensenyar els joves a divertir-se.

És una de les parts més importants, perquè sense diversió no hi ha empenta i es perd la il·lusió. Els valors que vaig aprendre de la meva família, del meu club d’origen, eren aquests. Vaig tenir la sort de despuntar i fer camí fins a arribar als millors equips d’Europa i a la selecció del meu país. A part de divertir-nos, potenciarem molt la tecnificació. Les jugadores i els jugadors han d’aprendre a moure’s, saber tocar la pilota i dirigir-la bé, girar-se per canviar el joc i acabar definint davant de la porteria, que és el que m’agradava fer a mi. Només entrenant amb ganes s’aconsegueix avançar, fins i tot en els moments més durs. Farem rondos, partits, jocs... Segur que no voldran que el Campus acabi.

Els aficionats culés i catalans guarden un bon record de vostè...

Des del primer moment d’arribar al Barça em vaig sentir molt estimat, i això em va ajudar en moments difícils. La meva carrera m’ha portat a formar part de plantilles i clubs importants, però ser del Barça em va marcar.

L’entrevisto just abans del seu retorn al derbi més calent...

Sí (somriu). Estic a punt de viatjar a Israel per jugar amb l’equip del Barça Legends contra el reial Madrid (s’ha disputat el 18 de juliol). Sempre és bonic retrobar-se amb els companys!

Viu, entrena i juga a futbol sala a Andorra. Com valora l’experiència? Té pesat fer el salt algun dia a una banqueta important?

L’experiència andorrana és fantàstica. Estic molt feliç. També faig de comentarista televisiu quan puc, com ha passat amb la Copa Amèrica. Això de les banquetes no puc dir que no, un sempre es prepara per avançar en la vida.

Argentina campiona de la Copa Amèrica. Deu estar satisfet.

No només satisfet, molt content i orgullós per com ha anat la competició. Content per la gran quantitat d’amics que hi tinc, sobretot en el cos tècnic, amb alguns dels quals havia jugat en diverses ocasions. Molt content, és clar, per en Leo. En Messi es mereixia un títol d’aquest nivell. Entre tots han fet feliç un país sencer i això no sempre es pot dir. Van lluitar fins al final perquè van creure en la victòria, jugant amb esportivitat. I ser campions a Maracaná no és qualsevol cosa!