29 de abril de 2021
29.04.2021
L'Empordà

La reina de les Copes d'Europa s'acomiada

La jugadora d'hoquei gironina Motxa Barceló es retira, amb 33 anys, al final d'aquesta temporada convertida en un mite del CP Voltregà, amb qui buscarà el setè títol continental

30.04.2021 | 06:30
Barceló amb les samarrates del Girona i del Voltregà.

Hoquei. Mite, llegenda, emblema... són alguns dels adjectius que han acompanyat aquests dies les cròniques i reportatges sobre la retirada de la gironina Cristina «Motxa» Barceló. Després de 13 anys al Voltregà, on ha guanyat sis Copes d'Europa i cinc OK Lliga, entre d'altres, dirà adeu al juny després de la Copa de la Reina. Ho vol fer aixecant com a mínim un altre títol. «Si fos la setena Copa d'Europa ja seria massa», admet.

Guanyar una Copa d'Europa és a l'abast de pocs. Apuntar-se'n sis ja és gairebé una utopia. Només hi ha un futbolista, en tota la història, que ho hagi aconseguit, Paco Gento, amb el Madrid. Una gironina, Cristina «Motxa» Barceló, també ho ha fet, i no consta que n'hi hagi gaires més. En hoquei, l'esport que practica des dels vuit anys, i amb el CP Voltregà, on ha jugat les últimes 13 temporades. Amb 33 anys, viu les seves últimes setmanes en actiu. Ha decidit plegar «ara que encara estic bé», i el desig, la il·lusió, és acomiadar-se amb un setè títol continental «que ja seria massa». La cita és entre el 27 i el 30 de maig a Palau-solità i Plegamans. A quarts, el primer rival a batre serà el Benfica. Després, al juny, el comiat arribarà a la Corunya, amb la Copa de la Reina. L'OK Lliga està molt complicada. Per jugar els play-off els caldria que aquesta nit el Cerdanyola no guanyés el cuer, el Sant Cugat.

La decisió de retirar-se estava presa i comunicada de feia més d'un mes i mig, però el Voltregà la va anunciar el 13 d'abril perquè volia aprofitar l'últim partit a casa contra el Manlleu (davant del dubte de si anirien als play-off per fer-li un comiat. A partir d'allà, les xarxes socials van treure fum. Mite, emblema o llegenda són només alguns dels adjectius que li van dedicar. Ella, modesta de mena («soc poc mediàtica i no miro els títols que he guanyat, el que m'importa és amb qui ho he fet i l'amistat que m'hi ha quedat»), mira de no immutar-se quan li llegeixen el palmarès. Però, realment, impacta. Cinc OK Lliga, quatre Copes de la Reina i un Mundial, entre d'altres, acompanyen les sis Copes d'Europa.

Cristina Barceló és gironina de soca-rel. Va començar a jugar a hoquei amb vuit anys, perquè el seu germà, sis més gran, també ho feia. D'ell li ve el sobrenom. L'anomenaven els companys Motxi «per uns dibuixos animats que es deien Los Fruitis i on sortia un plàtan anomenat Mochilo. Si ell era en Motxi, jo havia de ser la Motxa». Va tirar per l'hoquei, però no amaga que d'entrada «a mi m'agradava més el futbol perquè les meves amigues hi jugaven, però al final vaig provar-ho, i com que sabia patinar, m'hi vaig quedar». Els inicis van ser al Girona CH. «Era l'única nena i vaig haver de jugar amb nens», recorda. De Palau va passar al Salt, on va guanyar un campionat d'Espanya i va debutar a l'antiga divisió d'honor. D'allà va marxar al Sant Feliu, on va estrenar-se a l'OK Lliga amb aquesta denominació. I el 2007 va arribar a Sant Hipòlit, d'on ja no se n'ha mogut. Allà hi va guanyar la màxima competició europea sis cops (2008, 2011, 2013, 2016, 2017, 2019), al costat «d'una generació de jugadores irrepetible, grans amigues, i la suma de la qualitat i de la pinya que hi havia al vestidor ho va fer tot». Només li ha quedat una espina clavada: no haver pogut anar a l'Argentina l'any passat per jugar la Intercontinental com els hauria correspost. La pandèmia ho va evitar. Barceló detalla que «és el bressol de l'hoquei i hauria sigut una passada viure-ho».

La retirada l'ha anat madurant amb el temps. Barceló, que exerceix de Treballadora Social en una associació de discapacitats físcs de Vic, admet que «cada any et qüestiones què fer, i jo ara he sentit que era el moment». La decisió va arribar durant un entrenament, sense cap motiu aparent. Va arribar a casa i li ho va deixar anar al seu marit, també jugador d'hoquei, ex-Voltregà i Vic, ara al Tona: «Ho deixo. Vaig a entrenar a gust, sense mandra, i m'agrada competir, però soc una jugadora explosiva i sé que si les cames no m'acompanyen m'angoixaré. Abans que arribi el moment, plego». Després de deixar-ho reposar uns dies, per si hagués sigut una decisió «en calent», va tenir clar que era el que volia i ho va comunicar al club.

Tants anys d'hoquei, una rutina marcada, feina, dinar, entrenament, i el cap de setmana, partit, té les hores comptades. «Ara hi haurà molts dies que se'm faran estranys. Els diumenges ja trobarem coses a fer, però el que em preocupa realment és l'endemà de deixar-ho, el dia a dia. Això em fa pànic», confessa Motxa Barceló. Haurà de veure com acaba ocupant el temps. D'entrada no abandona del tot l'hoquei: seguirà entrenant un equip base del Voltregà i això voldrà dir que seguirà passant pel pavelló i tenint contacte amb el club i la seva gent. No ho podria haver deixat «de cop i volta». Barceló afegeix que «soc molt activa i segur que trobaré també alguna cosa més per fer, que no m'omplirà tant, però que m'ajudarà».

Perquè si una cosa té clara Cristina Barceló és que «l'hoquei ha donat més a la Motxa, que la Motxa a l'hoquei. Soc qui soc perquè he fet aquest esport, pels valors que m'ha transmés, per la gent que he trobat... he gaudit amb la competitivitat i el compromís i he vist com de difícil és mantenir-se a dalt, això sí que costa molt. Li agraeixo a l'hoquei tot el que m'ha donat. Els títols?, sí, n'hi ha molts, però jo al final recodaré la gent amb qui els vaig guanyar», que és l'important.

Afincada ara a Vic, a tot just 10 quilòmetres de Sant Hipòlit, la seva segona casa, Barceló recorda que la primera temporada al club, 2007/08 pujava i baixava des de Girona als entrenaments i als partits. Després, quan va acabar d'estudiar, ja va anar a viure a Osona, i s'hi ha quedat «tot i ser molt gironina». Oportunitats per tornar n'ha tingut «però al final Sant Hipòlit és també és casa meva, era molt dificil marxar d'allà. Hi vaig arribar amb 20 anys i mai m'hauria imaginat tot el que hi he viscut». Aquesta llegenda enfila la recta final de la seva carrera, tot i que avisa que «no m'hi considero, ho veig més per a la Carla Giudici (excompanya seva al Voltregà,) que sí que va ser una pionera. Jo al final he tingut la sort ed'estar molts anys a un club guanyador. I m'he sentit reconeguda, de fet, em sorprèn tot el que aquests dies s'ha escrit de mi».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook