Què li va passar ahir a l'Spar Girona als últims 14 minuts de partit és encara més complicat d'explicar que la davallada que va tenir l'equip dijous a Fontajau en la segona part del partit d'anada. Perquè l'apagada d'ahir a la Fonteta va arribar en el pitjor moment. Quan per primera vegada l'Uni, que fins aleshores ho estava fent pràcticament tot bé, s'havia posat amb un +10, cosa que volia dir que a 3:55 pel final del tercer quart, l'equip d'Alfred Julbe superava l'eliminatòria (havia de remuntar 9 punts) i anava embalat cap a la final. Però no, no va anar així la cosa. Qui es va embalar va ser el conjunt local. En va fer prou posant una marxa més en defensa, apujant línies, i marejant, com havia marejat l'Uni a la segona part de Fontajau, que de cop i volta, se'n veia un bull per anotar. Del 45-55, al 61-55. 16-0 de parcial, Julbe expulsat per una segona tècnica, i tot i els esforços de l'equip per, com a mínim, caure amb victòria, un mal final les va condemnar a perdre de 13.
Fins aquella jugada, fins aquell triple de Vasic, pràcticament tot seguia el pla. Només fallava una cosa, com ja havia passat a Girona: el tir exterior. A la primera part va ser un desastre sense pal·liatius. 0/10 triples. I tot i això l'Uni va anar pràcticament sempre per davant, arribant a guanyar de 8 (20-28) ja al segon quart. Potser contra un altre rival veure com en poc temps ets a punt de dilapidar 9 punts de marge en una eliminatòria hauria fet venir tremolor de cames a les jugadores, però no a aquest València, que té una plantilla terriblement competitiva liderada per una base en un moment excepcional. Perquè cada cop que l'Spar semblava que podia trencar el partit, apareixia Cristina Ouviña per mantenir les seves. Ho va fer amb un triple (23-28) després d'aquell primer avantatge de vuit de l'Uni, a la recta final de la primera part, o ja en l'últim parcial per acabar fonent les escasses opcions que li quedaven a les gironines (65-61). I allà on ella no arribaven, ho feien Allen, Trahan Davis o Queralt Casas, que va acabar de dinamitar el partit, i la semifinal, amb el 82-73 després d'un 2+1.
L'equip de Girona havia aconseguit marxar al descans dominant de cinc (33-38) i fent la sensació que sabia molt bé a què havia vingut a València. La segona part encara va començar millor. Arribava el primer triple (Palau, 35-41), i l'equip seguia trobant la connexió interior amb una Reisingerova imperial (ahir 21 punts), i quan no ho feia, emergia el talent de Gray i Vasic. Precisament la sèrbia, en el seu últim partit amb l'Uni (es retira a l'estiu després dels Jocs), va clavar el 45-55 que obligava Rubén Burgos a aturar el partit. Faltava 3:55 pel final del tercer quart. I l'Uni era allà on volia estar.
L'alegria va durar poc. Les gironines ja no van tornar a anotar en aquest parcial i van acabar-lo guanyant només d'un (54-55) després de la controvertida segona tècnica que va acabar amb Alfred Julbe expulsat. L'Spar no se'n sortia en atac i mica en mica el València anava retallant el marge, fins que va aconseguir posar-se per davant amb un bàsquet de Trahan Davis a l'inici del darrer quart. A la banqueta de l'Uni ja hi era de feia una estona Laura Antoja. Les gironines van resistir fins on van poder, però rebent 33 punts en aquests darrers 10 minuts, les coses gaire bé no es podien acabar. Per primer cop des de 2015, l'Uni es perdrà la final.
