Després de les dues pèrdues seguides de l'Uni que Raquel Carrera, a la contra, va aprofitar per disparar l'avantatge del València fins als setze punts (50-66), a Fontajau hi planava el més absolut desànim i no només s'hi sentien els crits de les diverses emissores de ràdio visitants, que es fregaven els ulls amb el que veien. El partit havia canviat com un mitjó a la segona part i aquell Spar Girona intens, pacient i solidari va donar pas a una versió molt més anàrquica i desencertada que va estar a punt de dilapidar en 20 minuts les opcions de ser a la final de la Lliga Femenina. Al final es pot dir que haver perdut de 9 és el mal menor. Jugant com en la segona part d'ahir la remuntada és un impossible. Ara, si apareix l'Spar del primer temps o el que ja va guanyar a la Fonteta de 10 a la final de Copa contra el mateix rival (62-72, un marcador que dissabte valdria), potser encara no hi ha res perdut i es van poder salvar els mobles in extremis.

L'eliminatòria estava, com dèiem, franca per al València. I llavors l'empenta de les jugadores de l'Uni va aparèixer i va fer el que va poder. De cop, un parcial de 10-0, amb dos triples d'Elonu i Gray després d'un festival de despropòsits des de 6,75, i un bàsquet de Vasic va fer revifar la flama. 60-66 amb un minut i mig per davant. L'Uni, que a la primera part havia arribat a guanyar de 10 i podia somiar a endur-se un bon avantatge per a la tornada, ja en tenia prou d'arribar a València viu. El més complicat, resorgir, s'havia aconseguit, i ja no es va poder aspirar a més. Eldebrink va perdre una pilota i Queralt Casas (15 punts), que es va marcar un partidàs a casa, va posar el 60-70. Amb 11 segons Vasic va situar l'Uni a vuit (62-70), però encara faltava un 2+1 de l'escorta gironina (62-73) que Palau va relativitzar sobre la botzina (64-73), fallant ja amb el temps esgotat un tir lliure addicional.

Perdre es podia perdre, oi tant, perquè aquest València és un senyor equip, ben engreixat des de la banqueta per Rubén Burgos. Potser, però, el que ningú es podia imaginar és el canvi que va experimentar el partit a la segona part. Perquè els possibles dubtes sobre quines prestacions oferiria l'Spar Girona després de dues setmanes i mitja d'aturada, contra un rival que venia pletòric, campió de l'Eurocup, i ben rodat, es van esvair des del salt inicial. L'Uni va sortir molt endollat al partit, molt i molt, com si en cada jugada hi hagués el títol en joc, i amb una gran Reisingerova dins la zona, i Gray aportant la seva màgia sempre va anar per davant a la primera part. En defensa, a més, l'equip mossegava tant que al primer quart el València ja havia perdut cinc pilotes i només es va quedar en 13 punts (que en el darrer es van elevar a 27). En el primer quart ja es va arribar a un màxim avantatge de 9 (17-8) després d'un bàsquet d'Elonu, i aquesta tendència va seguir en el segon, amb una diferència de +10 (26-16) amb una cistella de Reisingerova. Tot fluïa, això sí, menys una cosa. El tir exterior. Un desert, amb un 2/10 al final de la primera part. I el tercer triple no va arribar fins a quatre minuts del final del partit (50-60) de la mà de... la pivot Julia Reisingerova.

L'Uni va aconseguir arribar sis amunt al descans (34-28) després d'un bàsquet de Vasic celebrat amb ràbia a la pista i a la grada perquè venia precedit de dos tirs lliures fallats per Raquel Carrera en una falta molt justa, precedida d'una de més clara a Reisingerova. Dels àrbitres també se'n podria parlar, perqué tampoc van donar per més, però ahir qui es va complicar el bitllet per a la final va ser l'Uni tot sol.