Només entrar, un petit text: Be brave and ambitious. «Sigues valent i ambiciós». Qualitats bàsiques en aquests temps que corren, tan incerts i complicats alhora, castigats per un munt d'interrogants. Pateix la vida quotidiana i se'n ressenteixen esport i esportistes. Entrenar i competir com es podia fer abans que esclatés la pandèmia és més difícil que mai. Massa entrebancs i dubtes. Ara toca parar, ara toca competir. I demà? Per afrontar-ho cal ajuda, consells, solucions, suport. Ingredients que es couen a foc lent a Bewolfish. Un espai multidisciplinar on l'esportista se sent com a casa. On se'l mima, se li dona un cop de mà. Al professional i també l'amateur. Hi ha cabuda per a tothom. Una mena de refugi únic, diferent. Entrenaments de tota mena hi són benvinguts. Físics o fins i tot mentals. Suport psicològic, nutricional. Suport en fisioteràpia o treball preventiu, clau en el context actual, on s'hi ha d'estar més a sobre que mai per evitar lesions. No ho és tot: també funciona com a guia a nivell comunicatiu i de representació.

Perquè l'esportista d'avui ni de bon tros és com el d'ahir. Abraça tantes facetes que costa de tenir-les totes equilibrades. Se'n va adonar el figuerenc Pablo Garcia. Va ser ara fa pocs anys, quan va decidir treballar amb el nedador de Vilamalla Héctor Ruiz. Ja es coneixien d'abans, però Ruiz li va demanar ajuda per afrontar «una sèrie de reptes». Amb els Jocs Olímpics de Río a l'horitzó, «necessitava competir a les Copes del Món i per fer-ho, calia diners. Com que volia més patrocinadors, era indispensable millorar el seu rendiment i alhora potenciar el nivell comunicatiu». Perquè això fos possible va reunir un petit equip, format també pels gironins Marc Madruga i Carlota Molas amb l'objectiu «d'ajudar-lo». Tot va rutllar fins que el cor d'Héctor Ruiz va dir que ja n'hi havia prou i el vigent campió estatal de 10 km en aigües obertes ho va haver de deixar. El que va ser un sotrac també es convertia en un punt de partida. «Vam veure que aquest enfocament multidisciplinar servia per cobrir les necessitats que avui dia té un esportista».

Així, el setembre del 2017 naixia Bewolfish. En menys de quatre anys ha passat d'un petit local al centre de Girona a un espai molt més gran, de 450 metres quadrats, a tocar del parc del Migdia. D'una oficina amb uns metres per treballar, a una sala enorme que disposa d'una part d'una pista de parquet (homologat per la FIBA) i una cistella, gespa artificial (amb el vist-i-plau de la FIFA) i una porteria, un rocòdrom i uns carrils d'atletisme. S'hi suma un simulador oficial de pilotatge, amb el seu volant i el seient homologat. L'experiment ha funcionat. Esportistes d'aquí i allà han trucat a la porta i molts s'hi han quedat. Una cinquantena són habituals. També n'hi ha que hi treuen el cap per tastar de què va la cosa. Fa poques setmanes, per exemple, la plantilla de l'Handbol Bordils hi va celebrar un entrenament. S'hi treballa tot tipus de modalitats. Des de futbolistes -és habitual veure-hi Pau Resta, del Girona- com gent del triatló o del motor, amb el figuerenc Guillem Pujeu com a clar exemple.

Bewolfish representa futbolistes del Sevilla, Atlètic, Barça, Girona o Espanyol, entre altres equips. Sobretot nanos de la base. De l'elit, la valencianista Paula Herrera també s'hi suma. L'apartat de comunicació també és essencial, sobretot avui dia, amb les xarxes socials omnipresents i transcendents. Núria Pau, l'esquiadora de Ribes de Freser i campiona estatal, també és de la família. Com Telma Cester, dos cops campiona del món sub19 de Wakeskaet. O Núria Castán, rider en snowboard freeride. També el pilot Dani Juncadella o el gimnasta artístic olímpic Rubén López.

«És un lloc per a esportistes professionals però també pels que estan treballant per ser-ho. Fins i tot per gent a la que li agrada l'esport i volen començar a entrenar. Podem ajudar en una sola àrea a un esportista, com ara el rendiment, la comunicació o la representació. Però també saben que els podem donar un cop de mà en el que necessitin», explica Pablo Garcia. S'hi suma Carlota Molas. «Som com una petita família i ens ajudem en tot allò que podem, donant suport i cobrint les necessitats. Pensem què és el que pot afavorir en la seva carrera o en una situació determinada i mirem de donar un cop de mà». I afegeix: «Treballem tot tipus de disciplina, sigui o no un esport majoritari. Fins i tot hem fet tennis platja».

Amb la pandèmia fent estralls, l'esport se n'ha ressentit, i de quina manera. La intermitència ha fet mal. Mentalment i física. És per això que el treball preventiu ha guanyat pes, i de quina manera, per evitar lesions. Un aspecte que a Bewolfish es mima amb molta cura. D'això en parla Gerard Brunsó, preparador físic. «L'esportista estava abans acostumat a entrenar uns dies determinats a la setmana. Fa un any va tancar tot i va néixer la necessitat de fer alguna cosa. Al mateix temps, hi havia la incertesa al no saber quan es tornaria a obrir tot. La gent volia estar ben preparada i vam començar a treballar tot això». El de Sant Jordi Desvalls explica, al mateix temps, que l'evolució del coronavirus afegia noves dificultats. «Després es va acabar el confinament. No hi havia competició però sí que es podia sortir, pel que va ser molt important acostumar el cos i readaptant-lo amb un treball preventiu per minimitzar les lesions». Ara, amb una barreja de tot plegat, «hi ha hagut gent que li ha tocat aturar-se de nou i d'altra que necessita i vol estar activa», pel que s'està molt a sobre de totes i cadascuna de les situacions particulars.

La resposta a tot això ha sigut positiva. Els resultats arriben, els esportistes ho aplaudeixen i la família va creixent. Mica en mica. Les portes continuen obertes i gràcies a això Girona esdevé un punt al mapa únic i diferenciador. L'esport n'és el motor. Hi hagi o no pandèmia. I mentre duri, ser valent i ambiciós seran consells que encara tindran més i més sentit.