El públic de l'Spar Girona, una autèntica família que ha anat creixent any a any des dels temps que uns pocs centenars de persones s'acostaven a Fontajau a veure els partits, va poder tornar ahir al pavelló després de molts mesos i en va marxar amb una bona notícia: l'Uni no s'haurà de trobar un altre cop ni al Perfumerías Avenida ni a Roberto Íñiguez fins, si tot va bé, a la final de lliga. Agradarà més o menys el seu caràcter tremendament competitiu, o s'entendran poc els dos temps morts que va demanar ahir en els darrers minuts de partit. Però, després d'un parell de setmanes amb intercanvi de missatges a través d'entrevistes i dels moments de tensió amb Laura Antoja o amb alguns espectadors al final del partit, el tècnic de Vitòria va tornar a demostrar allò que ja va ensenyar-nos el 2015 a Girona en el primer títol de la història de l'Uni. Simplement va recordar que en sap un niu de bàsquet.

A tres minuts per acabar el primer quart, Tiffany Hayes va caure sobre el parquet amb una lesió de genoll que, en aquell moment, feia molt mala pinta. Més tard es va saber que, segurament, quedarà amb un esquinç. I la imatge d'una de les seves companyes, una peça clau, regirant-se de dolor va deixar aclaparat a l'Avenida. En un tres i no-res, l'Uni va passar d'anar perdent 14-15 a dominar per 10 punts en el marcador. Iñíguez va demanar temps mort. L'esbroncada va ser dura. Sobretot per a Bella Allarie. A mig temps mort li va dir que la canvia. Al seu lloc entrava Hof i Alarie, que només havia estat tres minuts en pista, ja no va poder tornar a sortir més en tot el partit. Íñiguez acabava de perdre una jugadora WNBA (Hayes) i decidia que una altra, molt jove però també per ja haver jugat a la lliga nord-americana (Alarie), tampoc tornaria més a la pista ahir. I tot això amb el seu equip perdent de quinze...

L'aposta era arriscada. Però li va sortir bé. A poc a poc el partit es va anar igualant. El públic que ahir va poder tornar a Fontajau va rebre com a premi un bon partit de bàsquet. Dos grans equips jugant un contra l'altre. Cap dels dos conjunts anava sobrats de forces. Veteranes com Vasic, a qui el públic va aplaudir molt abans del partit després que anunciés divendres la seva retirada, o Sílvia Domínguez a qui ja els hi comença a fer mal tot. Dos tècnics que no suporten perdre ni en els entrenaments buscant com fer caure l'altre en algun parany, dos gats vells del bàsquet pressionant als àrbitres per determinar quin equip té més jugadores que abusen del flooping...

Els 10 punts d'avantatge de l'Uni aviat van ser història, de fet es va arribar al final del tercer quart amb l'Avenida un punt a sobre (53-54, amb bàsquet de Milic en el darrer segons). I allà, a l'inici del darrer període, va ser quan l'Uni no va poder aguantar el ritme en pujada de les castellanes. «En un minut se'ns ha creat una diferència que ja no hem pogut capgirar, no hem sortit malament del temps mort però onze punts ja eren massa», explicava Julbe després del partit sobre aquell minut decisiu, que va permetre l'Avenida posar-se 57-68, diferència que l'Uni ja no podria tornar a neutralitzar.

El Perfumerías Avenida va acabar guanyant 67-74 i, un any més, torna a acabar la lliga regular com a primer classificat. Ara bé, més enllà de qui va guanyar o qui va perdre, la conclusió del partit d'ahir és que, si el coronavirus i el València, o qualsevol altre equip, no ho impedeixen, Fontajau i el Würzburg de Salamanca es mereixen omplir-se fins a la bandera per veure una final de Lliga entre dos grans equips entrenats per dos savis d'aquest esport com Alfred Julbe i Roberto Íñiguez.