Mestra, doctora€ Elles podien ser el que volguessin. També esportistes. Es van marcar el seu propi camí de manera innocent. Només pretenien perseguir els seus somnis, donant per fet que per ser dones haurien de fer el cor fort i, en ocasions, topar amb la xacra del masclisme. Són Mar Vergés, jugadora del Girona FC; Vanessa González, jugadora del GEiEG Uni, i Paula Xutglà, jugadora del GEiEG de rugbi. Des de ben petites els va atraure l'esport. I com tothom, van superar un munt d'obstacles per créixer i avançar en la seva carrera. Si vols aconseguir una cosa, has de lluitar i picar molta pedra. Si ets dona, a més a més, has de conviure amb «injustícies» implícites en el dia a dia que poden convertir-se en una càrrega més o, fins i tot, en el final dels teus somnis.
Totes tres van començar en un equip mixt. Com a mestra d'Educació Primària, Vergés destaca que «des de ben petits la iniciació ha de ser mixta i a mesura que creixen encarar-ho a masculí o femení». No recorda tenir cap problema en la seva etapa al Mont-ras, tampoc González ni Xutglà. Però sí que hi havia comentaris o detalls externs que no tenien per què aguantar. «Era l'única noia a l'equip. N'anaven venint, tot i que mai es quedaven definitivament. Alguns dels rivals, que eren nens, feien alguna ofensiva, no volien jugar contra mi o em putejaven molt més€ O quan jugàvem fora, fins i tot hi havia clubs que no volien obrir-me un vestuari per mi. Si volia dutxar-me ho havia de fer amb els nois o després», explica Xutglà. Posar en dubte les seves capacitats també era una constant. «Als 3x3 mixtes, per exemple, t'adonaves que al principi no et defensaven o anaven més fluixos perquè era una noia. Quan veien que sabia botar, després s'hi posaven bé», comenta González. Una altra discriminació típica eren els comentaris de la grada. «Pares i mares, que pensaves ´ostres, si és el mateix gènere', d'altres equips et deien coses», comenta Vergés, que quan va ser més gran va fer d'àrbitra i va «durar només dos mesos en actiu perquè rebia comentaris despectius de la grada». «Arbitrava les categories inferiors de la Federació. Haurien de ser totalment formatives i acabava rebent€ O també m'han dit: ´Ostres! Com és que ets tan femenina si practiques futbol?' No entenc com la gent encara pot pensar d'aquesta manera», afegeix.
Compaginar la muntanya russa de l'adolescència amb l'institut i l'equip és digne d'estudi. «L'etapa realment complicada és batxillerat, entre els 16 i 18 anys. Fas el canvi de categoria i hi ha moltes noies a qui els impressiona jugar contra algú de 30 anys. Moltes es perden aquí. A més, tenim la pressió de la societat que, si no tens el batxillerat ni la nota que necessites a la selectivitat, no podràs fer la carrera que vulguis i és un fracàs en el futur. Jo per sort era esportista d'alt rendiment i ho vaig portar prou bé», apunta Xutglà, que està cursant cinquè de Medicina. Vergés, que va aparcar el futbol durant un temps, comenta que «el masculí es potencia molt més. Si ets una noia és molt més complicat tenir aspiracions d'arribar a algun lloc. Tot això fa que ens costi més veure-ho com una oportunitat de futur».
L'equitat entre homes i dones a l'esport està lluny d'arribar. González es posa «les mans al cap» quan li recorden que un jugador del Bàsquet Girona de la LEB Or pot dedicar-se plenament al seu equip perquè té un salari i, en canvi, ella no. La capitana del GEiEG Uni ha de fer mans i mànigues per compaginar la seva feina de mestra i d'entrenadora amb la Lliga Femenina 2: «Intento no pensar-hi gaire. Estem a la mateixa categoria i poden dedicar-se exclusivament al bàsquet, mentre jo tinc dues feines i l'entrenament. A vegades entrenem més hores que l'Uni Girona i arribem en pitjors condicions. És molt injust». En el cas de Vergés, té l'exemple de primera mà del Girona FC. No cal mirar el primer equip per veure la diferència entre homes i dones, amb el filial de la Tercera Divisió n'hi ha prou. Les diferències amb el sènior de la Primera Nacional són enormes: «Ells tenen l'opció d'alimentar-se correctament o dormir les hores necessàries per millorar i arribar bé als entrenaments. Només pensen en el futbol perquè poden viure d'això. En canvi, nosaltres, que estem en una categoria semiprofessional, podríem pensar que es pot viure del futbol però no és veritat. La majoria treballem o som estudiants. Després d'una jornada laboral, el nostre estat mai podrà ser òptim. Fem un esforç perquè ens agrada molt, però evidentment influeix en el rendiment. La gent diu que és una excusa. És fàcil dir-ho, però és que l'esport femení no compta amb igualtat de recursos i té un sostre que no et permet avançar».
La davantera Alex Morgan ha omplert titulars per trencar els prejudicis sobre ser mare i futbolista. Ara bé, la maternitat és un factor determinant en el moment que una dona decideix retirar-se, mentre que en els homes el seu punt i final com a esportistes sol ser marcat per l'edat o les lesions. «Ells ho trien i a les dones ens ve imposat. Si vols tenir una criatura, no saps com estaràs després del part, has de fer uns mesos de quarantena i ja t'estan aturant. És maco, però qui realment assumeix les conseqüències és la dona, perquè és qui ha de deixar de fer el seu esport. L'home no ho farà ni deixarà la seva rutina de fer futbito, pàdel els diumenges o el que sigui. Ella hi ha de renunciar», destaca Xutglà. «Sempre ho penso€ Abans deia que volia ser mare als 30 i ara que m'hi apropo€ No, com he de deixar el bàsquet? No m'ho he plantejat mai però suposo que quan tingui fills deixaré de jugar. Ho veig complicat compaginar-ho amb la feina, entrenaments, etc., encara que m'agradaria», diu González.
Tot i les desigualtats, hi ha esperança. A les comarques gironines cada cop hi ha més equips femenins i la majoria de les nenes tenen la possibilitat d'escollir quina extraescolar volen fer. També compten amb referents com poden ser Vergés, González i Xutglà. Una font d'inspiració que elles no van tenir. «Ara tenen més opcions, malgrat que no comptin amb les mateixes oportunitats que els nens. De petita m'emmirallava amb jugadors com Saviola o Bojan Krkic i no va ser fins més tard que vaig descobrir referents a l'Estartit com la Marigol, que no sortien per televisió ni a les xarxes», explica Vergés. «De mica en mica es va trencant el tabú que certs esports no són femenins. Cada cop hi ha més sortides i tot i així hi ha una feinada al darrere. És el que coneixem com a sostre de vidre. Està molt bé que les noies juguin i vagin empoderant-se, però els càrrecs de poder no els toquis, que han d'estar ocupats per homes», afegeix Xutglà.
La lluita de les jugadores obre la porta a un futur ple d'optimisme per a les noies. Lliures des de petites i sense aturador. Conscients que arribar fins a la meta serà qüestió de ser «perseverant». «Tot dependrà de l'actitud que hi posis. Potser no podràs arribar a tot, però cal trobar l'equilibri», diu González. «Si et marques uns objectius clars i treballes cap a ells, trauràs el màxim de tu per més entrebancs que tinguis. És un sacrifici i comprimís constants. Molts cops no s'aconsegueix a la primera, però no per això has de llançar la tovallola perquè ho pots aconseguir», confia Xutglà. La mateixa tònica segueix Vergés: «El més important és que si les noies tenen un somni esportiu, el practiquin sense tenir en compte els estereotips de la societat i els canviïn».
ser dona i esportista. Mar Vergés, jugadora del Girona FC; Vanessa González, jugadora del GEiEG Uni, i Paula Xutglà, jugadora del GEiEG de rugbi, expliquen la seva experiència. 1 Xutglà, en un partit del GEiEG Rugbi. F
2 La capitana del GEiEG Uni, Vanessa González. F
3 Mar Vergés disputant una pilota. F
