21 de febrer de 2021
21.02.2021
L'Empordà

«Speakers» en estadis buits

Les veus de Montilivi, Fontajau i l'Olímpic de Badalona expliquen com és ara la seva feina amb els partits sense públic

21.02.2021 | 06:30
Josep Lluís vinuesa, «Sitofonk», posant veu al partit que van disputar dimarts passat a Fontajau l'Spar Girona i el Gran Canària.

7 de març de 2020. Rondava el minut 23 de partit entre el Girona i l'Albacete quan Brandon Thomas va marcar. «Gol, del Girona! Amb el número 25», i l'afició, unes 8.000 ànimes, va exclamar «Brandoooon!». Aquest va ser l'últim cop que, sense saber-ho, Albert Bassas, l'speaker de Montilivi, rebria una resposta en cantar un gol. Ara, «en comptes d'esperar la resposta del públic em responc a mi mateix», explica. La feina de l'speaker en un estadi o pavelló ha canviat amb la pandèmia. Ja no es fa aquella tasca de «connexió entre els jugadors i l'afició», però sí que tenen la missió, salvant les distàncies, de fer sentir als esportistes que juguen com a locals i que tinguin «una mica aquesta sensació de normalitat».

Una de les anècdotes que explica Albert Bassas és que «just fa un any i per culpa del Gloria, a la Copa contra el Vila-real (no es va arribar als 1.000 espectadors), vaig tenir l'assaig més real del que seria jugar sense públic, amb un ambient també molt gèlid i va semblar premonitori del que vindria». El també periodista de RAC 1 explica que posar la veu de l'estadi en un partit sense públic «és estrany i la sensació és molt gèlida perquè semblen partits de costellada i de no jugar-s'hi res».

A Catalunya cap competició esportiva es pot fer amb públic. Fontajau en va acollir molt a principi de temporada en partits de l'Uni i del Bàsquet Girona, però a mitjans d'octubre el Procicat ho va tancar. Les dures restriccions imposades des de la tardor per la Generalitat van deixar amb la mel als llavis a Josep Lluís Vinuesa, amb el nom artístic Sitofonk, qui feia poques setmanes havia debutat com a speaker de l'Uni. «Estic tan acostumat a fer-ho sense públic que no me'n recordo quan va ser l'últim partit que va venir gent», explica. De fet, quan van començar les restriccions de l'octubre Sitofonk «just acabava de començar i vaig pensar que ja no hi tornaria», tot i que la directiva de l'Spar Girona va seguir apostant per la figura de l'speaker perquè «és un punt estètic molt interessant a nivell televisiu». «Ho faig amb totes les ganes del món i ho visc moltíssim com a gironí i amant del bàsquet», afegeix.

Si Sitofonk acaba de començar aquesta temporada, una de les persones que té més experiència en fer vibrar el públic de Fontajau és Joan Danés, veu del pavelló en aquells anys de l'Akasvayu Girona a ACB, de les primeres temporades de l'Uni a Lliga Femenina i, ara, del Bàsquet Girona. Danés ha viscut tardes i nits màgiques de bàsquet, on Fontajau era una olla pressió, però ara «vibres tu i no vibra ningú més». També explica que «el públic t'ajuda en els moments en els quals estàs més baix», però ara «sense públic hi ha vegades que crido molt i penso que potser m'he passat, perquè estic sol». També afegeix que «en partits a porta tancada si no hi ha speaker el pavelló es converteix en un teatre. Estan allà jugant, però sembla un entrenament».

Tres quarts del mateix és el que opina Oriol Bernà, palamosí que aquest any ha començat a ser la veu d'un dels pavellons més mítics de Catalunya, l'Olímpic de Badalona, després de treballar les darreres temporades a l'Spar Girona. «Et sents sols i si el partit et porta a no estar en una atenció plena has de forçar i no has de desconnectar en cap moment», explica. Però Bernà també afirma que no tens la mateixa adrenalina que en un partit amb públic: «Recordo un triple en l'últim segon contra Baskonia, vigent campió de lliga, i t'imagines com estaria l'Olímpic si això passa en una temporada normal. Penses que hagués estat un moment per recordar, amb l'adrenalina molt alta, però per a mi va ser un moment de poca tensió».

Tot i sentir-se sols i sense tenir aquell caliu del públic, els quatre speakers pensen que són una figura important perquè els jugadors i les jugadores se sentin a casa. «No reben l'escalfor del públic, que això fa molt, però com a mínim el jugador sent que juga a casa perquè l'speaker l'està animant», explica Danés. Bernà va més enllà: «La necessitat pels jugadors fins i tot és més gran ara que abans quan els pavellons eren plens» i afegeix que «els jugadors han de notar aquell caliu, i notar que ho cantes amb estima». Sitofonk també diu que, juntament amb el DJ, posen les músiques que agraden a les jugadores durant el temps mort o en l'escalfament perquè es motivin més, afegint que «ja que no tenen afició fent soroll, almenys que algú digui el seu nom amb intensitat quan fan cistella».

Les quatre veus gironines pensen que no tornarem a veure públic aquesta temporada i que si es fa, serà de forma limitada, i ja en els últims partits, a l'espera de com s'acaba concretant la iniciativa «Obrir Girona» que vol recuperar la normalitat posant espectadors en teatres, estadis, fires i pavellons. Bassas està convençut que la prova pilot que es vol dur a terme a Montilivi el mes de març «funcionaria molt bé», però pel contrari «tots els altres equips demanarien el mateix i llavors La Lliga es trobaria amb un escenari complicat». En tot cas, esperem que ben aviat puguem tornar a veure públic a les grades dels pavellons i estadis i que l'speaker torni a ser aquell nexe entre afició i esportista. Mentretant ells seguiran cantant gols i cistelles enmig de la buidor dels estadis i pavellons.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook