És gairebé impensable que un porter guanyi algun dia la Pilota d'Or. Coses del futbol. L'handbol és una altra història i fa un any es designava el danès Niklas Landin, un porter, com el millor jugador de tot el planeta del 2019. Una bèstia de dos metres d'alçada, internacional absolut i campió olímpic. El mirall d'Aleix Toro, bastant més jove, amb tota una carrera encara per davant. Amb vint anys acabats de fer, està fent un màster accelerat a Sarrià, on no només s'entrena i juga, sinó que aprèn moltíssim. Dijous a la nit va viure el seu particular moment de glòria, aturant un penal amb el temps exhaurit que li serviria al seu equip per guanyar a la pista del Sant Martí Adrianenc i, de passada, alimentar el somni de tancar la primera fase entre els cinc primers classificats.

«Tot plegat és una qüestió mental. S'ha de mantenir la calma i analitzar quina és la situació. Vaig sortir segur del que havia de fer», recorda. Perquè tot i jugar una estona a la segona meitat, Salva Puig l'havia decidit asseure a la banqueta fins que el va treure per la jugada decisiva. «La clau és no donar massa informació al jugador, ni obrir gaire les cames o deixar espai. Aguantar al màxim i esperar a veure què fa ell. La cosa va sortir bé». Tant, que el Sarrià mira més amunt que no pas cap avall. «Són dos punts vitals. Ja que tenim opcions, endavant. Si acabem entre els cinc primers ens salvarem i el nostre objectiu estaria complert. Així que tot el que vingués seria un regal. Intentaríem gaudir i també guanyar, per descomptat».

Nascut a Vilanova del Vallès i després que La Roca li barrés la porta per fer de porter, va formar-se al Granollers, on s'hi va estar nou temporades. El seu primer any de sènior el vivia a Burgos i a l'estiu aterrava a Sarrià. «Estic aprenent moltíssim. Me'n van parlar molt bé però no m'imaginava que aprendria tantes coses. Hi ha un bon ambient i jugadors de moltíssima qualitat».