Feia calor, la gent encara es podia amuntegar a les platges, es feien sopars i concerts, i petons i abraçades, i el Girona anunciava la renovació de Stuani fins al 2023. Era el dijous 29 d'agost de 2019 quan un remer banyolí de tot just 19 anys, Manel Balastegui, es convertia en el primer esportista gironí classificat per als Jocs de Tòquio de 2020. Ho aconseguia a Àustria, en la modalitat de doble skull, al costat del seu company Rodrigo Conde, gràcies a la classificació per a la final al Mundial. Però l'espera s'ha fet eterna. I el món ja no és el que era, fins i tot ni Stuani marca. Amb una pandèmia pel mig que ho ha sacsejat tot, i va obligar a posposar la cita olímpica fins a aquest estiu, Balastegui i Conde fa un any i mig que esperen el seu moment, sense perdre la fe, entrenant a l'Estany. Tot focalitzat amb un parell de dates a la vista: el 12 de juliol, el dia en què viatjarien cap a Tòquio, a l'espera de competir-hi el dia 24.

Les ombres que han anat apareixent les darreres setmanes al voltant dels Jocs i d'una eventual suspensió definitiva no afecten el remer del CN Banyoles, que amb 21 anys confia «que anirem a Tòquio». Admet que «s'ha fet llarguíssim» però assegura que «ara pensem que ja queda poc, que hem passat un any i mig des que ens vam classificar». Balastegui vol anar a Tòquio amb la màxima ambició, a lluitar per les medalles, i per això afirma que «l'últim que em vull imaginar ara és que no es facin aquests Jocs».

El remer gironí, que va estar lesionat del genoll dret a finals de l'any passat, va tornar a l'aigua a primers d'any. Està en bona forma. No ho diu ell, que també, sinó el bon resultat que va fer als tests de remergòmetre que fa de tant en tant la Federació Espanyola. Balastegui (19:37.8) va ser el millor. Rodrigo Conde, el quart. «L'objectiu ha estat recuperar-me el més aviat possible i tornar a agafar el nivell que tenia abans de la lesió», detalla. A l'horitzó el doble skull del banyolí i el gallec té per davant, abans dels Jocs, l'Open d'Espanya de rem, que es farà a Banyoles el primer cap de setmana de març, l'Europeu de l'abril, i un parell de proves de la Copa del Món. El gironí explica que «la plaça per als Jocs no és meva, és per a la selecció espanyola, però representa que si nosaltres vam assolir la classificació seguirem donant el nivell. Bàsicament hem de donar la talla en aquestes competicions prèvies als Jocs per ratificar la nostra posició».

Enrere queda aquell moment de felicitat a Àustria, celebrant l'accés a la final del Mundial i, de passada, el bitllet cap als Jocs. Balastegui afirma que no vol trencar-s'hi més el cap i que només pensa que es faran. «Estar tot el dia donant voltes o si serà que sí o serà que no acaba desmotivant-te. Per això pensem i estem segurs que es faran. Quan ens vam classificar estàvem molt motivats, amb la sensació que ens menjaríem el mon, fent bones velocitats, i va arribar el coronavirus i va tirar tots els nostres plans per terra», confessa el remer gironí. En l'àmbit esportiu el confinament de març els va passar factura perquè «guanyem estats de forma de pressa, però també els perdem ràpidament».

En el camp psicològic també va ser una tortura: «Vam pasar de menjar-nos el món a veure'ns tancats a casa i això moralment no era fàcil de portar». A finals de maig, com a esportistes d'alt nivell, van rebre permís per retornar als entrenaments. A més el confinament el va passar en un alberg a Banyoles, amb d'altres companys de la selecció, i els van dur material per entrenar sota sostre com ergómetres, peses o bicicleta estàtica, cosa que va fer una mica menys dura l'espera. «Des d'aleshores descompto cada dia del calendari el que queda pels Jocs», confessa Manel Balastegui.