L'aventura que va començar el 2014 amb la denominació de CEB Marc Gasol i uns pocs equips de base ha crescut tant que fins i tot la pedrera comença a donar els seus fruits. Adrià Moncanut és un dels jugadors de la generació de 2002 (té tot just 18 anys) que ha passat per tots els equips del club des que hi va arribar encara en edat preinfantil. La temporada passada va debutar amb el primer equip a LEB Plata, i divendres passat es va convertir en el primer producte de la casa que també juga a la LEB Or. Va ser un debut testimonial, d'encara no dos segons, al final del segon quart a Castelló, però representa un pas més. Tant per aquest base descarat a qui tant li agradaria triomfar de professional jugant com sent entrenador, com per al club, que treballa per ampliar el número d'equips formatius.

Jugador del júnior l'any passat i amb fitxa aquesta temporada del Sant Narcís, equip vinculat, en la seva estrena com a sènior, Moncanut duu dinàmica del primer equip. Ha començat a estudiar Enginyeria Industrial a la UdG «perquè m'agradaven molt el dibuix tècnic i les matemàtiques», i això li dona més marge per poder entrenar els matins i estar per les classes (telemàtiques) les tardes. «Sempre intento quedar-me després dels entrenaments per practicar el tir, que és una de les coses que he de millorar», assegura. La temporada passada el club i el Montesori, on cursava segon de Batxillerat, van arribar a un acord perquè pogués entrenar-se amb l'equip de LEB Plata els dimarts al matí, amb el permís del centre educatiu.

El bàsquet sempre li ha agradat. Es va iniciar al Sant Josep, va seguir amb el CEB Girona quan el projecte de l'històric club gironí es va esfondrar, i el 2014, després de fer uns entrenaments de prova, va engrescar-se amb el CEB Marc Gasol, l'embrió de l'actual Bàsquet Girona. I això que a casa seva el motor també tira de valent. El seu avi va ser el fundador de l'Escolta Tècnica Girona (ETG), i encara avui, amb l'ajuda del pare d'Adrià Moncanut, continua al peu del canó del projecte. «Els meus pares tota la vida que també han jugat a bàsquet i aquest és l'esport que a mi m'agrada», assegura.

«Al club hi ha après què és el compromís, el sacrifici, i hi he fet moltes hores d'entrenaments. A ser un mateix i a fer el que ens agrada, que és jugar a bàsquet. Fas el que vols, surts de l'escola i vens a gaudir», subratlla. Moncanut té una gran estima per tots els entrenadors que ha conegut, a Montfalgars i a Fontajau. Albert Roca va ser el primer. Amb ell hi va aprendre molta tècnica individual. Jordi Sargatal el va dirigir al júnior. Ell era la seva extensió a la pista. «Teniem molta afinitat i sempre m'han dit que veig i entenc bastant bé el bàsquet. A veure si puc ser entrenador a la llarga», detalla aquest base de gran visió de joc, atent a la millora passada i a qui no li tremola la mà per assumir la responsabilitat quan les pilotes cremen. Però el tècnic que més l'ha marcat ha sigut Raúl Galobardes, en el cadet Preferent. «Des del primer entrenament em va donar confiança», assegura el jugador gironí, que el curs passat va estar a mans d'Àlex Formento, que el va fer debutar a Plata l'octubre de 2019 contra l'Hospitalet, i ara té Carles Marco. «Tinc clar que s'ha d'estudiar, però també penso que si el bàsquet surt bé i m'hi puc dedicar professionalment, també pot ser una prioritat», explica Moncanut, que tot i això, diu que no s'ha plantejat aquesta possibilitat, la de ser un esportista d'elit. Almenys de moment. «Vinc a Fontajau, m'entreno amb el meu equip, i no penso si els companys són molt bons ni el currículum que tenen», afirma. De moment el primer pas està fet. A Castelló, quan el delegat ja li havia donat la clau del vestidor, com sempre fa a la vora del descans, va sentir «Momo, Momo». El cridaven. Però aquest cop era per obrir-li la porta de la LEB Or.