Una orquestra sona de meravella quan tots els instruments estan ben afinats. Els solistes sempre són benvinguts, però sense excedir-ne el protagonisme. La qüestió és que la música del conjunt arribi i captivi. Alfred Julbe duu la batuta i intenta que la melodia es vagi entonant amb el pas de les setmanes. Que a cada partit tot flueixi de la millor manera. L´exigència del concert mai és la mateixa, però això no trastoca els plans del tècnic d´un Uni Girona que rutlla impulsat pel col·lectiu. Superada amb nota l´exigent prova de l´Eurolliga, amb fins a tres partits en només quatre dies de diferència, ahir tocava desfer-se del Zamarat. Un canvi de context brutal, sobretot si es té en compte que dissabte toca visitar el Perfumerías Avenida. Sense Eldebrink ni Ferrari, la victòria es va explicar des de l´esforç del grup. Amb moments per a tothom. Solistes que, quan arribava el moment, sortien a escena per aportar el seu granet de sorra. Els 22 punts de diferència del resultat final expliquen la clara superioritat de les gironines, que van deixar el matx vist per a sentència al descans i al segon acte es van limitar a gestionar les diferències davant l´embranzida de les visitants, que es van anar animant, però que una baixa rotació i l´evident manca de qualitat les va condemnar.

Prometia un puntatge ben alt i un munt d´alternatives a l´inici. Elèctric, amb bàsquets a cada cistella. Intercanvi de cops i un bon espectacle liderat per Sonja Vasic. Malgrat la pallissa de l´última setmana i a pocs dies d´una altra prova ben exigent, la sèrbia va ratllar la perfecció al llarg dels vuit minuts seguits que va aguantar al damunt de la pista. Temps que va necessitar per fer cinc punts, capturar quatre rebots i repartir una assistència. Com que amb ella no n´hi havia prou per desenganxar-se d´un rival que trobava el cèrcol amb facilitat, també va ser clau l´entrada de Laia Palau. El treball defensiu es multiplicava i en atac el ritme anotador no defallia. El 17-7 del final del primer quart era un avís del que s´aniria veient a continuació. Hi va ajudar que el Zamarat es passés nou minuts sense anotar. Quan ho va tornar a fer, el marcador ja reflectia un ampli 21-9. Impossible de capgirar, sobretot si llavors eren María Araújo i Chelsea Gray les encarregades de liderar el joc ofensiu. El coixí va arribar a ser de fins a 27 punts, distància que es va reduir un xic al descans: 42-20. No hi havia color.

Vist que ja no tenien res a perdre, les de Fran García van posar-hi més cor que no pas cap i van repetir el bon inici de partit al començament del tercer quart. Fins que Laia Palau va dir que ja n´hi havia prou. Dos triples i un parell d´assistències per Elonu posaven el 54-27. Hi va haver moments de llum per a tothom. Júlia Soler va gaudir d´una colla de minuts al damunt del parquet, Labuckiene també va aportar el seu granet de sorra i Reisingerova, a banda d´oferir un duel ben interessant amb Wolf sota cistella, acabaria marxant cap a la banda ben carregada de faltes. No hi va haver opció per a la reacció. La victòria feia temps que estava escrita.

Prou satisfet va acabar Alfred Julbe amb les seves jugadores. Tot i admetre que «ens ha costat ficar-nos dins del partit» i recordar que «quan es té una mica més de talent les coses surten amb més facilitat», va aplaudir el «bon treball al darrere», sobretot «rascant moltes boles, pencant en el rebot i millorant, com ho estem fent dia a dia, en el contracop». Les notes negatives, el no poder comptar amb tota la plantilla i el fluix encert en el tir exterior.