27 de novembre de 2020
27.11.2020
L'Empordà

«És el moment de mirar el talent de casa i no pas el DNI, i el Girona ho fa»

28.11.2020 | 06:30
El tècnic Àlex Marsal en un partit al Municipal de Vilablareix.

Ha començat com un coet el juvenil del Girona, que demà visita el camp de l'Espanyol, el líder de la categoria. D'això i més en parla Àlex Marsal, el seu entrenador i qui ha viscut en primera persona l'evolució del club respecte al seu futbol base.

Ha començat com un coet el juvenil del Girona, que demà visita el camp de l'Espanyol, el líder de la categoria. D'això i més en parla Àlex Marsal, el seu entrenador i qui ha viscut en primera persona l'evolució del club respecte al seu futbol base.


Després de quatre jornades, cap derrota i un únic gol en contra. Són ja tres victòries per deixar el Girona segon, amb deu punts de dotze. Li sorprèn aquest inici?

No estic sorprès perquè sabíem quina capacitat té aquesta plantilla. Començar així et permet tenir aquell impuls que potser ens va faltar l'any passat. Hem començat guanyant al camp de la Damm, el que ens va donar un punt de confiança i tranquil·litat. Després, de mica en mica, hem seguit pel camí correcte. Els resultats permeten convèncer els jugadors, tenir-los connectats. Aquest poder de convicció ens va fer sumar després a casa, abans d'aconseguir un gran resultat amb el Barça. No deixa de ser l'inici. Ha sigut bo, sí, però el més important és com s'acaba.

El Girona ja li parla de tu a tu a Barça, Espanyol i companyia. Diu molt a favor del treball que el club està fent amb el seu futbol base, no troba?

Per descomptat. Estem ara recollint els fruits de la feina que es va començar a fer uns anys enrere. Una feina ben feta pel que fa a la construcció del futbolista. L'eduquem esportivament amb un cert nivell i exigència. Ho fem perquè quan el jugador arriba al juvenil, o al filial, no es trobi massa lluny del nivell del primer equip. Ara mateix tot és molt millor del que hi havia fa un temps.

I això que cada temporada la plantilla pateix uns uns quants canvis.

Sí, n'hi ha hagut bastants. Però no hem hagut de fer massa fitxatges. A l'equip A van pujant futbolistes del juvenil B i del C. Són grups que estan bastant estables dins del que és el club, amb una metodologia que ja està assumida. Amb aquest còctel tot és més ràpid i es pot treballar millor.

Tornant al que em deia abans. La situació actual hauria sigut impensable fa unes temporades?

El club ha fet una molt bona inversió per treballar el seu futbol base. Els nostres futbolistes estan molt ben cuidats. N'hi ha que viuen a la residència i se'ls paga un transport. No podem estar al mateix nivell del Barça o de l'Espanyol. Ells ja fitxen jugadors construïts, per dir-ho d'alguna manera. Nosaltres els captem i tenen cert nivell, però els hem de construir. Alguns ens surten bé i arriben lluny, encara que d'altres es queden pel camí. De talent n'hi ha i el club hi creu. En Quique Cárcel, també. O el mateix Francisco. L'altre dia, per exemple, va venir a veure el partit contra el Villacarlos. O se'n va a veure el filial. És el pas que ens faltava per fer. Se n'ha adonat que aquí es treballa molt el futbol base i que ho necessita pel seu dia a dia. La realitat actual, marcada per aquest context de crisi, diu que els equips que treballin bé la seva base poden tenir cert avantatge.

Diu això d'en Francisco com si fos una «rara avis». No passava amb d'altres entrenadors del primer equip?

No vull dir que abans no hi creiessin, sinó que no els feia falta estar tan pendents del futbol base. No calia mirar cap avall, al filial o al juvenil. Es mira quan es necessita i ara s'ha produït aquesta situació. El que nosaltres intentem és no fer cap mena de tap. Si sabem que tenim un futbolista determinat que té futur i que juga en una posició, no en fitxarem d'altres que juguin allà mateix i que siguin més grans per fer un tap. Si tenim clar que aquest jugador pot estar amb els grans en una o dues temporades. És el que ha passat amb Ibra Kébé, per exemple. Per què fitxar d'altres si sabíem que tard o d'hora arribaria a dalt?

Em nomena Ibra Kébé. Com ell, d'altres joves futbolistes ja han debutat a Segona A darrerament. Què en pensa?

Me n'alegro molt per ells. No només soc un entrenador, sinó també seguidor del Girona. Això, i repeteixo, abans era impensable. Hi havia algun cas, com en Pere Pons, Vivancos o Gumbau, que ha acabat tornant. Treballàvem la pedrera però només amb jugadors de la província. Ara s'inverteixen molts més diners perquè passi exactament el que està passant. Fa quatre dies els tenia a tots ells a Vilablareix i ara, per exemple, competeixen a La Romareda.

Ho considera també com un èxit personal?

Sí, en part. Alguna culpa com a entrenador he de tenir. Si no valgués, segur que ja no estaria aquí. Després de tants i tants anys, suposo que alguna cosa hauré fet bé. El que no tinc és la presència ni el nom que poden tenir d'altres. Sempre he preferit estar a l'ombra, picant molta pedra. Vaig entrar fa molt de temps i encara continuo aquí. He seguit, per més canvis que hi ha hagut. No és per lloar-me. Però són ja catorze o quinze anys en els quals he fet de tot. Vaig començar amb l'aleví de primer any i he tocat tots els equips. Crec que només em falta el prebenjamí.

No es veu pujant algun esglaó més en el futur?

Em faria gràcia seguir progressant, fer un pas més. Però el temps avança i aquest món no deixa de ser molt difícil. Ja tinc una edat i també dues criatures. Potser tot això se m'ha presentat una mica tard, encara que no m'hi trobo gens a disgust. M'agrada la meva feina. Soc un formador. El club i els jugadors saben de què soc capaç. El millor premi que rebo són els whatsapps d'agraïment que de tant en tant puc rebre. No vull ser mediàtic perquè no tinc aquest tarannà. Qualsevol petit detall em serveix per donar-me un punt de satisfacció personal.

Els joves que van tenint amb presència al primer equip els deu haver dirigit...

Sí. Tret d'en Terrats, que ha vingut aquest estiu, tots han passat per aquí. En Jandro el vaig entrenar dos anys. També en Valery, Turmo, Pachón... L'Ibrahima Kébé només va estar tres partits perquè va arribar tard. En Monjonell també l'he tingut, com en Suleiman i l'Arnau Martínez.

Veu que els seus jugadors són conscients que arribar al primer equip és a l'abast?

A dia d'avui no veuen el camí tan lluny. No són pas tontos. Ara hi ha la necessitat de mirar cap avall, de tirar de la base. Al club tenim aquest convenciment: que es pot creure en els futbolistes que pugen. El Girona no ha de fitxar per fitxar. El que s'ha de fer és apostar, creure en el talent que hi ha aquí i no mirar pas què diu el seu carnet d'identitat. És el moment de ser atrevit, cosa que no veig massa en d'altres llocs del futbol professional.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook