A l'entrada del camp de Gimnasia y Esgrima de La Plata els aficionats que des d'ahir no paren d'entrar a l'estadi s'aturen en un altar improvisat presidit per una foto de Diego Armando Maradona i la seva mare. S'hi pot llegir el següent missatge: «Maria va crear Jesús, i Doña Tota, D10S». N'hi ha que també hi han dipositat espelmes o flors, i també els qui han ambientat la grada com si fos un dia de partit, entonant un darrere l'altre càntics en honor del mite desaparegut. Allà, a La Plata, és on fa 28 anys va néixer Santi Magallán, migcampista del Llagostera format, precisament, a Gimnasia y Esgrima. La notícia de la mort del Pelusa la va rebre camí de Lleida, on dimecres els blaugranes recuperaven un duel endarrerit de Segona B. «Un company m'ho va dir i quan vaig agafar el mòbil per informar-me vaig veure que la meva família també ho deia i que no es parlava de res més. Em va envair una profunda tristesa», confessava ahir. Magallán, nascut el 1992, no el va poder veure mai en directe (es va retirar el 1990) i tot ho ha descobert gràcies a les explicacions del seu pare, o al que ha vist i llegit en articles i reportatges. Tot i això, com l'Argentina i el planeta de l'esport, també plora Maradona. I ho fa des de la distància, a 10.500 quilòmetres de casa, igual com els seus compatriotes Nahuel Bustos (Girona) i Maxi Rosales (Peralada).
Maradona havia arribat al Gimnasia y Esgrima el setembre de l'any passat. I, com no, va generar una autèntica bogeria a La Plata, on les altes de socis no tenien aturador. «Érem un club que no sortia mai enlloc i, a partir d'aquell moment, els focus mediàtics s'hi van fixar, i fins i tot se'n parlava a Europa», recorda Magallán, que abans de creuar l'Atlàntic havia fet carrera a la Primera Divisió argentina. El 2017 va fitxar per la Cultural Leonesa, jugant a la segona espanyola, on una greu lesió el va frenar. Després va marxar al Badalona, a Segona B, i des de l'any passat, juga al Llagostera.
Per a Magallán, Maradona és la imatge de l'Argentina i de la seva selecció. De petit, veient futbol amb el seu pare, ja s'emocionava amb les gestes que li detallava d'aquell menut però màgic futbolista, capaç de fer malabarismes no només amb una pilota de futbol «sinó fins i tot amb una de ping-pong». Mirant enrere, el Mundial del 1986, el dels seus gols a Anglaterra, el de la mà de Déu, són per a l'ara migcampista del Llagostera les imatges inesborrables que li quedaran. Magallán pensa que «Maradona es va fer estimar molt, perquè aquí l'important va ser la seva vida futbolística, jo no em fixo en la privada, perquè tots som humans i fem errors».
Maxi Rosales
Tampoc va poder gaudir mai en directe de Maradona Maxi Rosales, central del Peralada, curiosament també nascut com Magallán a La Plata ara fa 24 anys. La seva història, però, és diferent. Amb vuit anys la familia va decidir abandonar les dificultats que tenien a l'Argentina per emprendre una nova vida a Roses, on vivien els avis. Rosales, així, va passar per la base d'aquest equip empordanés i també per la del Figueres, abans de despertar l'interès del Barça i l'Espanyol. Va triar seguir la progressió amb els blanc-i-blaus. Hi va estar una dotzena de temporades fins que en va sortir, de juvenil, per anar al Nàstic. Allà, a Tarragona, encara hi viu la seva família. Ell també va acabar jugant al futbol base del Vila-real, a l'Aragó i a l'Ejea. El curs passat era al Terol, tot i que una lesió el va tenir inactiu des del gener. A l'estiu Nitus Santos el va recuperar per al Peralada. «He tornat a casa», diu.
Rosales s'afanya a recordar que l'estat de xoc és tan gran a l'Argentina «que han decretat tres dies de dol». «Maradona és Déu», assegura, pessigant-se encara perquè no es fa a la idea de la seva mort, per molt que s'ensumés ja des de feia dies «que alguna cosa no anava bé». «No t'esperes que passi, però darrerament, per les notícies que anaven sortint, ja sospitava que la recuperació de l'operació no era bona», afirma.
A Maradona el va descobrir, com Magallán, «pel que em van explicar a casa, pels vídeos, pels articles» i de seguida va tenir clar que era un personatge singular. «És al·lucinant el que va fer», assegura. Sense ocasió d'haver-lo vist en directe com a jugador, el record més marcat que té el central del Peralada és del Mundial de 2010, quan Maradona va dirigir una selecció argentina, amb Messi, que va sortir de Sud-Àfrica per la porta del darrere. «No tenia res a veure el Maradona entrenador amb el Maradona futbolista», admet. I de les seves fites a la gespa, a l'Argentina n'hi ha una «que s'explica als nens només de nèixer: la de la mà de Déu i aquell gloriós Mundial de 1986».
El futbol, i Maradona, sempre han estat presents a casa de Rosales. El pare, exjugador, havia debutat a Primera amb l'Aldosivi. Després va acabar treballant de policia i optant per traslladar-se a Europa en busca de noves oportunitats. Maxi Rosales juga ara al Peralada, per on fa un temps hi havia passat també el seu germà Lautaro, ara retirat i afincat a Barcelona. Ara m'hi ha fet pensar: Messi o Maradona? «Per història, Maradona. Sent realista a ell no el vaig veure en directe i em quedo amb Messi perquè sí que l'he viscut, però si els hagués pogut viure a tots dos, escolliria Diego».
Nahuel Bustos
El setembre de l'any passat el Talleres de Córdoba es va imposar per 2-1 al Gimnasia y Esgrima de Maradona, on feia molt poc que acabava d'arribar. Titular amb l'equip local, hi va jugar Nahuel Bustos, ara davanter del Girona. Només de recordar-la, al jove futbolista cedit pel City li tremola la veu: «Va ser una de les nits més maques que m'ha brindat aquest esport. Vaig conèixer i abraçar Diego, i vaig sentir per tot el cos aquell pessigolleig de saber que estàs abraçant un ídol, una de les grans llegendes del futbol». Bustos destaca que aquell dia a l'estadi del Talleres «vam rebre Maradona tal com es mereixia, donant-li una càlida benvinguda. En tinc un record molt bonic».
Bustos, de 22 anys, és el més petit de la colònia d'argentins establerts al futbol gironí que han participat en aquest reportatge. Com els seus paisans, el coneixement que té de l'esplendor del Maradona futbolístic li va començar per la família, pel pare. «Veure com m'explicava les vegades que Diego havia dut l'Argentina al cim del món, i com ho feia, amb aquella mirada i aquella veu d'emoció, demostra el que va generar en tots els argentins», assegura el davanter del Girona. Els vídeos, els documentals, els articles, se'ls ha repassat de dalt a baix. «La seva mort és una trista notícia. Però per molt que ens dolgui ens ha deixat un llegat. És un referent, una llegenda, i hem d'intentar seguir això que ens ha deixat», afegia.
