La mort ahir als 60 anys de Diego Armando Maradona, ídol etern abans fins i tot del seu decés, va commocionar l'esport mundial i va desencadenar una allau de reaccions de condol. El «Pelusa» passarà als annals de la història com una cosa més que un simple tòtem futbolístic que fregarà la icona pop, carn de pòsters i samarretes per a l'eternitat gràcies a una biografia marcada per les seves pujades plagades d'èxits inigualables i de caigudes incomptables fins a l'infern. L'exfutbolista va patir una parada cardiorespiratòria a la seva vivenda de la localitat de Tigre, on es recuperava de l'operació a què havia estat sotmés a primers de novembre en trobar-se-li un hematoma subdural al cap.

La seva actuació al Mundial de Mèxic 1986 va consagrar-lo cap al cel en un país que des que va alçar la copa més important del planeta a l'Estadi Azteca va decidir convertir Maradona en un heroi. I és que l'astre argentí va passar de la pobresa de Villa Fiorito a protagonitzar els moments més importants de la història del futbol argentí i mundial. El seu adeu marcarà un abans i un després d'un poble que no podrà oblidar una figura que va començar a colpejar una pilota a la perifèria de Buenos Aires. Nascut un 30 d'octubre de 1960 en una família humil, Maradona va fer del futbol una obsessió amb la qual va aconseguir escriure una llegenda.

Amb 11 anys va passar a les categories inferiors d'Argentinos Juniors per debutar en el primer equip el 20 d'octubre de 1976. Aquell dia, amb 16 anys, va començar la llegenda de Maradona, que aviat va viure el seu primer disgust i la seva primera polèmica després de no ser citat per César Luis Menotti per disputar el Mundial d'Argentina 1978, el primer que guanyaria el país en la seva història. El 1981 fitxava per Boca Juniors com a avançament del seu segon gran repte, el Mundial d'Espanya 1982. Enrere quedaven moments grandiosos a l'Argentinos Juniors. De Boca va saltar al Mundial d'Espanya i aquí va viure la seva segona decepció esportiva. L'Argentina va arribar fins a la segona fase de grups i Maradona va acabar trastocat per un defensa italià de nom Claudio Gentile, que va fer-li un dels marcatges més recordats de la història del futbol.

Sense aconseguir el seu somni mundialista, Maradona va canviar d'aires per fer el salt a Europa. El seu destí, el Barcelona, on les lesions i les trifulgues d'aquella final de Copa contra l'Athletic de 1984 van eclipsar les múltiples filigranes d'un home que havia fet rendir-se el Bernabéu.

A Barcelona va iniciar el flireteig amb les drogues. Potser aquesta va ser la seva condemna eterna, la que va provocar els seus posteriors alts i baixos, que al principi van ser eclipsats pel seu protagonisme en el Nàpols, el seu següent destí entre 1984 i 1990, i pel seu Mundial, el de Mèxic 1986. Les seves dues Lligues al Nàpols (1987 i 1990), inèdites i úniques en un equip del sud, van crear una religió maradoniana similar a la que adoptaria l'Argentina el 1986 després de l'èxit de Mèxic. Allà va ser on l'astre argentí, a les ordres de Carlos Bilardo, es va consagrar per sempre. Aquest campionat va simbolitzar a la perfecció el que era Maradona: un geni amb aquell gol a Anglaterra immortal en la narració de Víctor Hugo Morales, i un dimoni per la «mà de Déu» en aquell mateix duel.

A partir de 1990 només va arribar la decadència. El Mundial d'Itàlia va ser gairebé una tortura que va acabar amb una xiulada a la final al seu himne per part del públic que es va congregar a Roma per veure la seva derrota amb aquell penal marcat per Andreas Brehme. Del Nàpols va passar al Sevilla, on va deixar aquella imatge per al record fent malabarismes amb una pilota de paper, i de Sevilla va anar a Newell 's Old Boys per acabar la seva carrera al Boca en la temporada 1997/98. Entremig, va disputar el Mundial d'Estats Units 1994, que va culminar amb una sortida anticipada després de donar positiu en un control, el segon que va protagonitzar al llarg de la seva carrera.

El seu final, 22 anys després, semblava anunciat per una vida marcada per la polèmica: el 2000 va viatjar a Cuba per superar la seva addicció a les drogues; el 2004, va patir una miocardiopatía per la qual va ser ingressat dues vegades; el 2005 es va sotmetre a Colòmbia a una reducció d'estómac per baixar el seu pes de 210 a 75 quilos. El març de 2007 va estar ingressat en dos centres, un d'ells, una clínica psiquiàtrica; després va passar sense glòria per les banquetes d'Argentina (eliminat en quarts de final del Mundial de Sud-àfrica 2010), de l'Al Wasl emiratí, l'Al-Fujairah d'Emirats Àrabs, del Dorados de Sinaloa mexicà i, finalment, Gimnasia y Esgrima de La Plata, el que era el seu club actual. Entremig, va expressar la seva admiració pel papa Francesc, va mostrar la seva proximitat pel règim de Cuba, per la Veneçuela de Nicolás Maduro i per la Nicaragua de Daniel Ortega.

Va dir que Fidel Castro va ser el seu «segon pare» i a la fi, 30 anys després de la seva última gran victòria amb el Nàpols i 34 de la seva instantània a l'Estadi Azteca, va morir per esdevenir una imatge icònica a l'estil Che Guevara, capaç d'acaparar afalacs i crítiques en una mateixa frase. Però hi ha una cosa innegociable: el seu futbol, no es toca.