«El que sempre hem volgut en aquest club és ser bona gent i ajudar a tots els que podem. Creiem en un model de futbol diferent del que està emergint actualment. O millor dit, del que s'ha establert», comenta el president de l'Atlètic Banyoles, Josep Ignasi Estany o «Runi», com se'l coneix popularment. Alguna de les accions més rellevants del club, i que per tant han transcendit, és donar cabuda a jugadors amb problemes econòmics que no poden fer-se càrrec de la totalitat, o de la parcialitat, de la fitxa federativa.

La cultura musical del rock i el folk; i una forma de viure el futbol que dista molt de la present i que es podria adherir al lema «Odi etern al futbol modern» són la seva senya d'identitat. Això és el que es respira al feu taronja quan hom té l'oportunitat de trepitjar-lo. Uns elements que no deixen ningú indiferent, i que, en certa manera, evoquen altres clubs més cèlebres pels mateixos motius com el Sant Pauli alemany, el Clapton anglès o el Júpiter barceloní. Actualment el primer equip banyolí disputa els seus partits al grup 17è de la Tercera Catalana, la penúltima categoria del futbol sènior català. Pot ser és per aquest motiu que les seves gestes no tinguin la mateixa ressonància que els esmentats conjunts anteriorment però sí que han captat l'atenció de tres amics de Barcelona com Albert Balanzà, Martí Crespo i Pako Espiga.

El trio d'aficionats, encapçalats per l'Albert i que resideixen «entre els barris de la capital catalana de Gràcia i Poble-sec», com s'exposa en la descripció del compte de Twitter que van obrir (@PenyaSangTaronjaBCN), va voler demostrar la seva estima cap al club amb la fundació d'una penya en honor seu l'any passat. «Quan era més jove anava a Banyoles de vacances al càmping. Baixava abans a les festes de Sant Martirià de la capital del Pla de l'Estany que a les de Sant Narcís de Girona», rememora l'Albert, que es mostrava fa temps molt identificat amb el moviment «cultural, musical i okupa» que es vivia en els anys 80 i 90 a la capital de la comarca.

A part d'aquest motiu, que podria ser suficient per organitzar la fundació de la penya, se li ha d'afegir el que es podria adjectivar com la pedra angular. «Fa cosa d'un any ens vam assabentar de l'estrena d'un llibre escrit per Eloi Camps on es recull el moviment del rock i el folk de la comarca. El títol és Mig segle de fressa: història del rock i el folk a Banyoles i el Pla de l'Estany. El dic per si li fa gràcia comprar-lo a algú. Trobar-lo i adquirir-lo a Barcelona era pràcticament una missió impossible. Així que va trucar a la llibreria l'Altell de Banyoles perquè ens enviés uns exemplars i poder devorar-los. «En el relat vam veure que tots aquests grups amb què ens delectàvem de joves es van anar afegint al projecte de l'Atlètic. De fet l'himne del club és cantat per Xuxo de pus. Un grup que ens agradava molt», comenta un Albert que afegeix que «van ser raons més que suficients per fer-nos aficionats de l'Atlètic».

La primera presa de contacte entre els tres integrants i l'entitat taronja va ser mitjançant un correu electrònic. «Volíem parlar amb algun responsable del club banyolí i que ens fessin cas. Els vam enviar un e-mail per donar-nos a conèixer i exposar-los que la nostra intenció era fundar una penya a Barcelona». La seva primera reacció va ser «de sorpresa», descriu l'Albert. «Quan es van posar en contacte amb nosaltres vam al·lucinar. Recordo que ens van demanar que els enviéssim unes samarretes. Van ser molt insistents però la veritat és que a tots els membres de club, tant directius com jugadors i entrenadors, ens va alegrar molt poder parlar amb ells i saber de la seva iniciativa», comenta «Runi». A més «un dia de platja a Port de la Selva ens vam trobar diversos integrants del club amb les respectives samarretes de l'Atlètic. Vam anar amb ells per demanar-los el número de telèfon i donar-nos a conèixer», exposa Balanzà. Però la cosa no acaba aquí, i com si fos cosa del destí, un altre element relacionat amb els taronges es va tornar a creuar amb el barceloní. «Jo soc professor de Periodisme a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona. Una alumna va venir amb la dessuadora del club. Vaig anar a preguntar-li el motiu de portar-la. Em va comentar que era la cosina d'un jugador del primer equip, exactament de Mussa Kebe», argumenta.

«L'objectiu de l'organització no és la de treure protagonisme al club. El que volem és tot el contrari, volem difondre per Barcelona tots els valors que ens han fet ser seguidors d'aquest club i que tant defensa l'entitat. A més, i a través de les xarxes socials, intentem fer una tasca d'estadística de tots els equips i jugadors perquè els aficionats tinguin més dades de l'equip que segueixen», apunten des de la penya. Albert Balanzà i els seus dos amics només han tingut l'oportunitat de viure una trobada del seu estimat club. «Va ser al febrer. Ens va encantar. Per culpa de la pandèmia i de la crisi que estem vivint avui dia se'ns ha fet impossible poder tornar a Banyoles», conclou el cofundador, que ja està pensant quan podrà fer els 122 quilòmetres que separen el barri barceloní de Gràcia de Banyoles i personificar el feu taronja per animar l'equip.