Els canvis d'entrenador sempre tenen un punt d'injustícia perquè la corda se sol trencar pel costat més dèbil. Quan un equip no acaba d'arribar a les expectatives creades al seu voltant, pot ser que sigui demèrit del tècnic, però, normalment, les jugadores també hi tenen alguna cosa a veure. Ara bé, el tècnic és qui sol pagar els plats trencats... Dilluns, just abans del seu primer contacte amb Alfred Julbe, les jugadores de l'Spar Girona varen sentir, per boca del director esportiu Pere Puig, que d'elles també n'esperaven més. I sembla que han captat el missatge. L'arribada de Julbe ha fet apujar el nivell d'exigència cap a una plantilla que, de moment, sembla que ha captat que, per molt que no hi hagi públic a Fontajau i el rival sigui inferior, cal defensar cada atac rival com si es tractés de recuperar-li una pilota al Perfumerías. Ho van començar a entendre dimarts a Bembibre, davant un rival molt inferior. I ho van posar millor en pràctica ahir davant l'Ensino Lugo que, davant l'activitat en defensa d'un Spar Girona que va deixar resolt el partit a la primera meitat (45-21), va semblar un equip molt més petit del que realment és. «Al vestidor parlàvem de què és el que ens fa feliços? Doncs això és una exigència molt alta amb la nostra feina, que és més fàcil per l'absoluta manca d'egoisme que hi ha ara mateix a l'equip», explicava Julbe al final d'un partit en una resposta que, segurament, serveix per explicar perquè, guanyant de 24 punts al descans, ahir l'Spar Girona no va caure en la relaxació i es va autoexigir no concedir cap descans a l'Ensino Lugo fins al 88-53 final.

Les jugadores han trigat ben poc a entendre que amb l'arribada d'Alfred Julbe el comptador s'ha posat a zero per a totes. El veterà entrenador no té cap mania a l'hora de moure de la banqueta. A l'espera de temps per introduir grans canvis en atac, Julbe centra la seva atenciò al darrere. Una defensa molt coral, intentant ocupar bé els espais per arribar a les ajudes, i per això canvia sovint el seu cinc en pista per mantenir la intensitat. Ahir, per exemple, en el minut 6 de partit, i amb l'equip jugant bé (13-4), el nou tècnic de l'Spar Girona va fer quatre canvis de cop. Palau, Ferrari, Labuckiene i Júla Soler varen entrar en pista i, un minut després, Elonu va substituïr María Araújo. «He fet un canvi de cinc perquè estven treballant molt bé, pressionant durant tres minuts i mig i, encara que volien jugar, s'havien guanyat la banqueta», apuntava el tècnic.

Amb l'equip sense concedir-se moments de descans en defensa, l'Uni té més oportunitats per córrer. I quan es pot córrer, s'anota com mai (88 punts feia temps queno es veien a Fontajau). A més tot plegat, sense dependre de cap jugadora en concret. Sis punts de Labuckiene varen obrir el primer gran forat a l'inici del segon quart (24-13) i, cinc minuts abans d'arribar al descans, el tècnic visitant va trencar el silenci del buit Fontajau en un esbroncada sense cap mena de miraments. El seu equip ja perdia de més de vint punts i no veia la cistella ni de lluny: 34-13.

El gran moment de forma de María Araújo no es novetat d'ara. Ahir va tornar a ser la més valorada (21 amb 13 punts i 9 rebots en vint minuts). Cinc punts seguits de la pivot gallega varen deixar la diferència en 24 punts al descans (45-21). Les poques hipoteques de Julbe a l'hora de pensar com ha de jugar el seu equip converteixen l'Uni en un rival més imprevisible. Tan poden coincidir en pista Julia Reisingerova i Giedre Labuckien, dues cinc grans, com jugar amb Sonja Vasic i Adaroa Elonu per dins. Jugar amb dues bases o sense Palau ni Gray amb Eldebrink pujant la pilota, Júlia Soler tenir uns minuts en cada quart, Ferrari amb més protagonisme del que havia tingut fins ara... I, tot plegat, no perdent la cara al partit fins al final tot i la clara diferència en el marcador i l'absència de públic al pavelló. El marcador es va acabar tancant 88-54 en la segona victòria contundent d'Alfred Julbe en el seus dos partits a la banqueta de l'Spar Girona.