Tothom hi està d'acord. Tothom pensa, a falta ja de només dos grans premis (València, a Xest, aquest diumenge i, d'aquí a 13 dies, a Portimao, Portugal), que el mallorquí Joan Mir, de 23 anys, líder de l'equip Suzuki, és mereixedor, diumenge que ve o el següent, de conquistar el seu segon títol mundial (ja va guanyar, de carrer, el de Moto3) i ser digne hereu, amb un altre estil però idèntica contundència (o gairebé), del mateix Marc Márquez (Honda), que encara no ha reaparegut en un campionat que Mir està dominant amb mà de ferro, d'acer, de platí, de titani, un cap privilegiat, una serenitat i fredor digna del mateix caníbal i, sobretot, amb un control de l'escenari impressionant, sense immutar-se, tot i que és només el seu segon any en MotoGP.

El que Mir està fent, guanyador, per fi!, ahir d'un gran premi, el d'Europa, al desèrtic traçat ratonil de Xest, és una obra mestra i, encara que no ho digui però ho pensi, sota els ensenyaments de MM93, que, en les seves últimes temporades, on va atropellar tots els seus rivals, va demostrar que els títols es conquisten sortint a guanyar i, si no pots guanyar, pujant al podi o amarrant el major nombre de punts possibles. «Els títols es guanyen amb cap i, sobretot, mirant de no voler córrer més del que pots o has de fer i, sobretot, es conquereixen sense fer tonteries», assenyalava Joan Mir, dijous passat.

I així està corrent el pilot de Palma, que, aquesta setmana, en el mateix Xest pot proclamar-se campió del món, cedint, fins i tot, 11 punts a qualsevol dels seus rivals o, simplement, guanyant i/o gairebé, gairebé, pujant al podi, cosa que ahir va fer, no només amb una precisió prodigiosa, sinó amb un cap i determinació digna, insisteixo, de tot un campió i bicampió, que és el que acabarà sent el noi que, arrencant des de la segona fila ahir, es va col·locar, d'immediat, enganxadet a Pol Espargaró (KTM) i a Àlex Rins (Suzuki).

Primer va superar Polyccio, que ahir va aconseguir el seu quart podi de la temporada (quatre quarts llocs) i, després, quan Rins va fallar en un canvi de marxa i es va quedar mig bloquejat en un revolt fàcil, Mir es va colar per l'interior, va serrar les dents, va rodar unes decimetes més ràpid que tots els que el perseguien i va acabar, per fi!, creuant la meta com a guanyador i gairebé, gairebé, nou i flamant campió.

Tot el que Mir ha fet aquest any, tot, ha estat per rebre la major de les recompenses, el gran títol. Porta set podis en els últims nou grans premis (tres segons, tres tercers i la victòria d'ahir a València) i, sobretot, un domini de la situació, això sí, tal com ell reconeix, «gràcies a una moto perfecta, equilibrada, competitiva i digna de, 20 anys després (Kenny Roberts Júniors, el 2000), tornar a conquerir el títol mundial».

És possible, sí, que Mir no sigui tan agressiu com Márquez. És possible, sí, que els seus podis i victòries no siguin circenses, en el sentit de viure a la corda fluixa. És possible que no tingui l'instint assassí de el noi de Cervera. Però del que no hi ha dubte és que, en el seu segon any entre els «magnífics», ha demostrat ser molt millor que l'explosiu Fabio Quartararo, que ahir va anar per terra; el metòdic Maverick Viñales, que ahir va acabar 13è (va sortir l'últim); que el manetes Àlex Rins, castigat per la seva lesió d'inici de temporada, o veterans com els italians Andrea Dovizioso i Valentino Rossi.

«Era el meu dia, ho vaig notar de seguida, podia guanyar, havia de guanyar, ho tenia tot per guanyar i, per tant, no volia desaprofitar aquesta ocasió. Vaig veure que tenia una mica més de velocitat que l'Àlex (Rins, el seu company de gesta) i, tan bon punt em vaig posar líder, vaig tirar a mort. Ara només em queda repetir aquest diumenge la setmana que ve», es va sincerar Mir.