Ja hi tornem a ser. Quan les dades epidemiològiques augmenten arriba aquell esglai sord que ressona. I ara què? Restriccions o confinament? Ningú posa en dubte que la situació no és bona, però l'interrogant l'està posant cada vegada més la població sobre les mesures que s'apliquen i la seva justificació. Perquè les restriccions ja ens les coneixem de memòria i, alguns, en saben l'ordre d'aplicació per part de la Generalitat i el Procicat i tot.
Suspendre l'esport a través de tancar les instal·lacions i equipaments s'ha convertit en una mesura estàndard en la lluita contra la pandèmia, però no sabem si efectiva. L'esport s'ha de reconvertir aquests dies per a tothom que no competeix en un torneig estatal o internacional. L'esport no s'ha prohibit, ni la seva pràctica a l'aire lliure. Més aviat el contrari, es recomana, però no escoltarem a ningú cridar «irresponsable!» quan algú passi corren pel seu costat, sempre mantenint la distància, és clar.
De tota manera, es permet fer esport, però no en instal·lacions i equipaments, tot i comptar amb protocols marcats per la mateixa Generalitat. Caldria veure la mobilitat. Des del govern, se'ns permet moure'ns als municipis veïns per fer esport en ple confinament de cap de setmana. Per tant, on és la reducció de la mobilitat en aquest sentit? És comprensible «anar amb tot» per frenar aquesta segona onada, però els decrets estàndards o en pilot automàtic poden acabar amb un sector fonamental per a tots, un més a la llista en aquest sentit. Potser caldria revisar la fórmula.
La gent sap que no li agradarà, és impossible que aplaudim una cessió dels nostres drets i llibertats, però cal trobar maneres de frenar l'epidèmia sense atemptar frontalment contra un dels remeis de la malaltia. Cal aprendre la lliçó. Quina lògica té tot plegat? Mesures estàndard per no acceptar l'inevitable.
