Almiké Moussa N'Diaye marcarà en vermell al calendari el 9 d'octubre passat. La memòria li recordarà un cop i un altre aquest dia. Sol passar quan hom fa quelcom diferent al que està habitual a fer, o quelcom es cola en el seu dia a dia per primera vegada. El migcampista nascut a Banyoles, de 24 anys, rememorarà el dia que es va vestir per primera vegada amb l'elàstica de la selecció absoluta de Mauritània. «Vaig sentir un orgull enorme. Una sensació que mai no havia sentit. No m'ho creia. L'any passat em vaig lesionar i em van haver d'operar del menisc», recorda el davanter, que va sortir de titular en el triomf (2-1) del combinat maurità contra Sierra Leone. «Quan vaig tenir el coneixement que el meu nom era a l'onze titular vaig notar una forta pressió. Però un cop vaig entrar al camp em va passar. A la mínima que vaig posar el peu sobre el terreny de joc vaig pensar en la meva família, en com ho estarien vivint i l'orgull de veurem allà. De debò que vaig gaudir moltíssim de l'experiència». Almiké va compartir equip amb homes com El Hacen (Lugo), Idrissa Thiam (Cadis B) o Mahmoud (Alabès), a més a més de jugadors de les principals categories de França i Bèlgica.

Però com es va assabentar el jove de 24 anys que aniria convocat amb Mauritània? «Estava fent la migdiada després de realitzar l'entrenament amb el meu equip, el FC Vaulx-en-Valin. Quan em vaig despertar vaig veure una trucada d'un número desconegut. El que vaig fer va ser tornar la trucada amb la sorpresa que amb qui parlava era el seleccionador nacional», rememora Almiké, que confessa que va estar «durant un quart d'hora mirant l'horitzó paint aquesta gran i incrèdula notícia amb un somriure d'orella a orella». Tot i això, les bones notícies no acabarien aquí. El selecconador, l'exjugador del Deportivo de la Corunya Corentin Martins, «també em va comentar que sobre la taula tenia el meu nom al cap les darreres convocatòries. La veritat és que me'n feia creus de tot el que em va dir durant el poc temps que vam estar parlant», explica el del Pla de l'Estany.

Una vida lligada al Banyoles

L'internacional maurità actualment juga al FC Vaul-en-Valin de la Nacional 3 francesa, la cinquena categoria del futbol gal. Almike va arribar al club arran del trasllat laboral del seu pare el 2016. Fins als 20 anys, però, va passar per totes les categories del futbol base del CE Banyoles, amb qui emmagatzema només bons records i amb qui estarà agraït sempre. «El Banyoles m'ha aportat moltíssim. No només en l'aspecte personal, sinó també futbolístic. És una entitat que va més enllà de l'aspecte econòmic. Un dels records que sempre anirant lligats a mi és la gran quantitat de persones que vaig conèixer allà. Els reconec com la meva família», explica Almiké, que recorda amb estima, entre d'altres, «en Pau (Teixidor, ara president), en Ditus (Planas), en Martí Gratacós o l'actual jugador de l'Sporting Kansas City Andreu Fontàs». Això en l'àmbit personal, però en l'esportiu Almiké també pot estar orgullós d'haver passat pel Miquel Coromina i Morató. «Mai no oblidaré haver jugat contra un equip com el Reial Madrid en el MIC. No pel fet, només, de disputar un partit amb tota una entitat com el Madrid, sinó perquè els vam plantar cara. Sí, nosaltres, el Banyoles», argumenta.

Almiké va haver de fer les maletes i posar rumb cap a terres franceses després d'acabar la seva etapa com a juvenil. «Em va fer molt de mal haver de marxar de Banyoles. Va ser un cop dur que no m'esperava perquè vaig haver de deixar de banda moltes persones importants per a mi», explica el jugador, que reconeix que ho va passar malament a l'hora d'adaptar-se al futbol francès. «A Espanya o Catalunya es treballa molt l'aspecte tècnic i tàctit. Aquí a França els jugadors estan a un nivell físic superior. Jo aquest aspecte no l'havia treballat a punts tant alts».

Avui dia, doncs, es podria dir que Almiké es troba en el millor moment de la seva carrera esportiva. Malgrat això, el futbolista toca de peus a terra a l'hora de fixar-se objectius. «Sé que els desitjos de la meva selecció serien poder anar a la propera Copa d'Àfrica. Són reptes molt exigents. En el camp personal ara mateix no em plantejo anar-hi tant sí com no. Vejam, seria un somni. Però és un tema que realment no em preocupa. En el que penso regulament és a donar el màxim de mi mateix cada dia. Això em fa feliç i essen-t'ho m'apareixeran oportunitats que podré gaudir».

Tot i que més de 500 quilòmetres separan les seus del mencionat FC Vaulx-en-Valin i del Banyoles, el banyolí segueix «el club a través de les xarxes socials. No tinc contacte directe amb el club pròpiament dit, però sí amb alguns dels integrants. Estic molt content per com els van les coses. Se'ls nota que tenen un gran projecte esportiu». Almiké afegeix: «No descarto tornar al Banyoles però és molt complicat ja que tenim tota la família instal·lada a França i es troben molt bé. Això sí, el que intento cada any és fer-me un regal i deixar-me veure pel Pla de l'Estany per poder estar amb els meus antics amics i coneguts», conclou Almiké.