Vuit punts i quatre rebots en 17 minuts en pista són els gens menyspreables números que va firmar dissabte a la pista del CBS Barça la dorsal 22 del GEiEG Uni. Una jugadora que, amb 23 anys, ja les ha vistes de tots els colors, i que aquella tarda va recollir el premi a no haver-se rendit mai, ni quan els metges li recomanaven deixar definitivament el bàsquet i endinsar-se en el món laboral, perquè els semblava impossible que pogués superar les seqüeles d'un greu accident de trànsit que va patir ara fa dos anys als EUA, on havia anat a estudiar. «Quan escoltava això jo em vaig dir a mi mateixa que no pararia fins que aconseguís tornar a jugar», apunta la blanenca Iho López. Ho ha aconseguit, i en una categoria, la Lliga Femenina 2, que li ha de servir de trampolí per tornar al primer equip de l'Uni Girona, amb el qual va debutar a l'elit el 2014, a les ordres d'Anna Caula. «Això encara ho veig lluny, ara el que he de fer és seguir millorant i creixent amb el GEiEG Uni, entrenant amb els dos equips, i oferint la meva millor versió».

L'aventura americana li va servir per graduar-se en Enginyeria Informàtica per Florida State. En l'aspecte esportiu tenia una prometedora carrera a l'NCAA fins que un accident (que li va provocar una fractura de fèmur i d'altres lesions) li va tallar la progressió. Li hauria agradat ser pilot d'avió «però jugant és molt difícil aconseguir-ho». Ara troba el temps per compaginar els entrenaments amb l'Uni i el GEiEG Uni, i per cursar dos màsters a distància, un sobre Dinàmica de fluids computacionals («està encarat en l'enginyeria química i el que fa és veure com els fluids afecten diferents estructures»), i un altre d'Enginyeria Aeroespacial, que li hauria de servir per ser enginyera aeroespacial i treballar en els avions, dissenyant-los i adaptant-los a l'evolució tecnològica.

Les conseqüències de l'accident de trànsit d'ara fa dos anys als EUA van ser considerables. Es va trencar les vèrtebres C2 i L1, una costella i el fèmur. Més tard van descobrir que també tenia danyat el labral del maluc. La primera operació no va ser suficient, Iho López seguia amb molèsties, i va ser com li van trobar, un any més tard, el labral trencat. Aquell va ser el moment més dur d'aquesta història. «Em deien que no tornaria a jugar a bàsquet i que tenint estudis d'Enginyeria informàtica el que havia de fer era anar a treballar, que faria més diners», recorda. No va acceptar aquest diagnòstic i mai es va donar per vençuda. Ni a l'aula ni a la pista, on dissabte va recollir, finalment, el premi. Ara tot torna a començar, per a ella. A casa, a més a més.

La pivot gironina va rebre l'alta a mitjans de la setmana passada. Sabia, per tant, que tenia molts números de tornar a jugar un partit oficial dissabte, a la pista del CBS Barça, on el GEiEG Uni va caure a la pròrroga (79-73). Explica que va tenir «molt bones sensacions, em vaig trobar molt bé», i agraeix a les companyes d'equip el suport que li van donar des que va començar la pretemporada. «Fins i tot una jugadora em va dir que estava més nerviosa ella que jo», exclama la pivot de Blanes. Ni recorda quan havia sigut el darrer enfrontament oficial que havia disputat. De fet, si de l'accident ara en farà dos anys, de la darrera actuació en fa molt més: «Aquella setmana començàvem la lliga i, òbviament, ja m'ho vaig perdre, per tant segurament que el meu últim partit abans de dissabte deuria haver sigut el maig o l'abril de 2018».

Per al seu tècnic al GEiEG Uni, Joan Pau Torralba, el retorn d'Iho López és una magnífica notícia. «Ens n'alegrem molt per ella i és bo que puguem anar recuperant jugadores», raona. L'equip també podria afegir una nova peça aquesta mateixa setmana, segons l'entrenador, Carla Jou. «Que l'Iho hagi tornat a les pistes i estigui a bon nivell ens satisfà. Anem sumant peces i a veure si hi afegim la Carla», va subratllar. Mentrestant, Iho continua tocant de peus a terra, fent bo el seu lema que cada dia tens una oportunitat per menjar-te el món. La pivot blanenca, de la generació del 1997, una de les més prolífiques del bàsquet femení espanyol, amb fites com el triplet en categories de formació amb la selecció espanyola (or en U16, U18 i U20), segueix fent realitat els seus somnis. Ha de ser qüestió de temps veure-la, doncs, dissenyant, o qui sap si pilotant, avions.