Alba Riera i Berta Ribas tenen setze anys, estudien primer de batxillerat i juguen juntes a bàsquet des de ben petites. Dissabte, totes dues van debutar amb el GEiEG Uni Girona a Lliga Femenina-2, la segona màxima categoria del bàsquet estatal, en un pavelló, el Lluís Bachs de Sant Narcís, on les seves mares ja hi havien passat moltes hores. Riera és filla de Meri Buil i Ribas, de Nuri Bosch, dues de les integrants del GEiEG que es va proclamar campió d'Espanya júnior el 1990 a Salt i, després, durant una dècada del primer equip grupista «un any a la màxima categoria i els altres a Primera B, que era el que ara és Lliga Femenina-2».

Buil i Bosch es varen retirar al mateix temps l'any 2000 i, per tant, nascudes quatre anys més tard, ni Alba Riera ni Berta Ribas van veure jugar les seves mares amb l'equip on elles acaben d'estrenar-se. «Però n'hem sentit a parlar molt, més del que van fer elles, perquè ho comenten amb la Meri, que no pas de partits o del que va fer el meu pare com a jugador», diu Berta Ribas, que és filla de l'exjugador de l'ACB amb el Valvi Girona Sito Ribas. «El bàsquet sempre està en la meva vida, amb la família parlo molt de bàsquet, sigui per un costat o per l'altre», apunta al seu costat Alba Riera, filla del fins fa poc directiu de l'Uni Girona Cesc Riera, i que es troba sovint amb la seva mare pel complex de Sant Narcís, perquè Meri Buil entrena des de fa anys equips de base del GEiEG.

D'entrada, mares i filles deixen clar que jugar a bàsquet no va ser una «suggerència familiar». «Jo feia gimnàstica, però va arribar un moment que vaig haver de triar i em vaig quedar amb el bàsquet», recorda Ribas -«va arribar un moment que els entrenaments dels dos esports no eren compatibles», corrobora la seva mare- mentre que Riera recorda com «vaig començar perquè les amigues jugaven».

I, categoria a categoria, les filles a les pistes, i les dues mirant ara els partits de la grada, Alba Riera i Berta Ribas ja són júnior de primer any i, per sorpresa seva, el tècnic del primer equip (Joan Pau Torralba) els va donar minuts en l'estrena del GEiEG Uni contra el Viladecans en la segona temporada del conjunt grupista, filial de l'Spar Girona a Lliga Femenina-2. «Va ser una sorpresa, no ens ho esperàvem, ens fa molta il·lusió i és un premi per nosaltres», reconeixen les dues noies, mentre que Nuri Bosch i Meri Buill tenen clar que «s'ho mereixen perquè han treballat molt». Berta Ribas, una aler de més d'1,80 als seus setze anys, va jugar 11 minuts en la derrota del GEiEG Uni contra el Viladecans: «No havia acabat el primer quart quan (Torralba) es va girar i va dir Berta. Va ser una sorpresa»; mentre que Alba Riera va jugar els últims quatre minuts: «El partit estava igualat i va confiar en mi».

Un debut amb l'equip de Lliga Femenina-2, que des de l'estiu compaginen amb el júnior entrenant amb les grans els dies que lliuren amb el seu equip, que, a criteri de les mares exjugadores, els ha de servir de motivació per continuar esforçant-se. «El bàsquet ha canviat molt, però una cosa continua igual: per tenir oportunitats has de treballar molt i sacrificar-te», apunta Meri Buil, que té absolutament clar que l'època que ara viuen la seva filla, Berta Ribas o les joves jugadoresgironines que en els últims anys s'han entrenat amb el primer equip de l'Spar Girona és esportivament molt diferent de la que va viure la seva generació. «Després del Campionat d'Espanya, nosaltres vam pujar gairebé totes al primer equip, menys dos o tres que marxaven a estudiar fora, mentre que ara tenir un equip d'un nivell espectacular com l'Uni és molt bo per tots els que ens agrada el bàsquet, per veure grans jugadores, però fa que les jugadores joves de Girona tinguin molt i molt complicat arribar al priimer equip», analitza Buil mentre a la seva filla se li il·luminen els ulls només de recordar que es van enfrontar al primer equip en un partit d'entrenament el passat setembre: «Estàs amb la pilota i, de sobte, veus que t'està defensant la Laia Palau...».

Entrenar-se amb el primer equip de l'Spar Girona està lluny del dia a dia de Ribas i Riera, que, de moment, saben que «jugarem amb el júnior i ajudarem el primer equip quan ens ho diguin», però totes dues mantenen la il·lusió de jugar molt temps a bàsquet, sigui a Girona, com ho van fer les seves mares, o més lluny. El debat sobre marxar als Estats Units sempre està flotant en l'aire, les universitats estan rebent amb els braços oberts, i bones beques, moltes jugadores europees, i Berta Ribas reconeix que el seu pare «ja ho ha dit alguns cops», però la mare no ho «veu tan clar, tot i que si hagués de ser una bona experiència per a ella, no m'hi oposaria encara que em costés veure-la marxar», mentre que Meri Buil matisa «si és com a experiència de vida pot estar molt bé, però si és només per formar-se com a jugadora segurament hi ha millors opcions més a prop».