«De seguida vaig tenir clar que volia retirar-me al camp i no en un quiròfan»

Sí que ho sabia. Me'n vaig assabentar a mitja setmana, després de parlar amb l'Oriol (Alsina). Vam començar la pretemporada i per culpa d'unes molèsties al bessó vaig haver d'aturar-me. Ara ja feia dues setmanes que estava bé. Estava esperant quin dia tornaria a jugar i va ser diumenge. Havíem parlat que tindria uns vint minuts, tal com va ser.

Què li va dir Oriol Alsina?

Ell em va dir que com que el de l'Espanyol B era un amistós important comptava amb mi per fer-me jugar una estona. Jo ja no tenia molèsties. Havia arribat el moment que tant estava esperant. La meva intenció ja hauria sigut jugar el torneig de l'Estany i l'amistós contra el Figueres, però les molèsties al bessó, que no tenien res a veure amb la greu lesió que m'havia apartat dels camps, no m'ho van permetre. El dia del partit l'Oriol estava molt content, com jo. Just abans d'entrar al camp, a l'àrea tècnica, em va fer una abraçada, em va felicitar i vaig saltar a jugar. Amb l'Oriol ens entenem amb una simple mirada.

Quanta corda li queda?

La meva intenció era recuperar-me de la lesió, tornar a jugar i, un cop aconseguit això, durant la temporada, veure si he recuperat el nivell d'abans o no. Si soc apte per competir seguiré jugant. Si no seré el primer de fer un pas al costat. La intenció és seguir competint. Em vaig plantejar la retirada per la lesió i l'edat, però amb el pas dels dies la família, el club i els amics em van ajudar molt mentalment. Tothom em deia que no podia plegar d'aquesta manera i per això de seguida vaig tenir clar que volia retirar-me sobre el camp, i no en un quiròfan. Per això he intentat recuperar-me bé.

Ha admès que s'havia plantejat la retirada. En quin moment?

Just després de la lesió, aquells primers dos dies, quan no pots moure la cama del mal que et fa, quan no t'han fet encara la ressonància per saber què tens, i no pots dormir. Van ser uns dies horribles. Després t'assabentes que tens un trencament del lligament creuat, però també el menisc intern i extern arrencat i destrossat. El metge em va dir que com a mínim trigaria un any a estar recuperat. Quan sents això et cau el món a sobre i penses que no hi ha res a fer. Però després, un cop operat, tot va a millor. El suport psicològic de la família i dels amics va ser clau per seguir endavant. De seguida veus que les coses ja només poden anar a millor, tens ganes de recuperar-te... i ja no vaig pensar més en la retirada.

Què ha sigut el pitjor d'estar un any i mig sense jugar?

Veure que després de la primera operació la cama no anava, no la podia doblegar, perquè havia fet moltes adherències al genoll. Em van haver de tornar a operar i després sí que ja va anar tot rodat. Veure els companys com juguen cada setmana i s'entrenen cada dia, i no poder estar amb ells, tampoc era fàcil. Porto tota la vida aixecant-me per anar a entrenar i ho he trobat molt a faltar.

Què ha fet durant aquest temps allunyat del futbol? Com era el dia a dia durant el procés de recuperació?

He treballat molt. M'aixecava i anava a entrenar fent sessió de recuperació, i a les tardes continuava en un centre de Girona. Això va ser durant dos o tres mesos. Llavors com que no acabava de funcionar em vaig tornar a operar i la cosa ja va anar molt millor. Al matí seguia fent recuperació a Llagostera i a les tardes el metge que em va operar, Jordi Puigdellívol, em va obrir les portes a fer recuperació a la Ciutat Esportiva del Barça. Li costava veure futbol per la televisió?

De futbol n'he seguit veient. Vaig veure el partit de l'ascens contra el Portugalete amb una tauleta, des de l'hospital, just acabat d'operar. Els partits del Llagostera els he mirat de veure tots, segueixo tot el que puc de Segona B, i, é sclar, també el Barça, el Girona...

Sense el confinament hagués pogut reaparèixer a finals de la temporada passada?

Jo crec que hauria pogut reaparèixer al maig. A principis de març estava en aquell punt de fer treball de camp. Era qüestió de dies. I va arribar el confinament, el 14 de març. La part positiva és que vaig tenir més temps per recuperar el genoll. Sense confinament els últims tres o quatre partits els hauria pogut jugar. Em va ajudar que el preparador físic ens enviava exercicis per fer a casa. Després, quan es va poder sortir a fer esport, anava a córrer per les Deveses de Salt.

Li agrada el nou sistema de competició de Segona B? A què ha d'aspirar el Llagostera?

No sé dir si m'agrada, el que sé és que serà molt exigent i diferent a d'altres anys. Si comences malament tindràs molt de perdut, sense temps per recuperar-te. La primera fase és molt curta i el grup català, més l'Andorra, és molt fort. Ens hi haurem d'adaptar. Serà clau, com sempre, fer-nos forts a casa.

Hi ha temor al vestidor pels efectes del coronavirus? A Segona B no hi ha PCRs obligatòries abans dels partits...

Nosaltres, a Segona B, ens hem considerat sempre professionals. Tots vivim d'això. Ara s'esta treballant des de l'AFE per poder aconseguir un conveni col·lectiu que també ens hi consideri. És cert que a Segona B les PCRs no són obligatòries, i tot i que no hi ha temor al vestidor, sí que hi ha la lògica preocupació per tot el que passa al país. Nosaltres quan arribem al camp som meticulosos al màxim amb el nostre protocol, mesurar la temperatura, usar la mascareta fins i tot al vestidor, la distància... Sabem que si hi hagués un nou confinament podria ser molt dur per nosaltres.

Li fa il·lusió començar la temporada amb un títol?

Ens faria molta il·lusió guanyar divendres la Copa Catalunya. Fins ara havíem jugat contra rivals de Tercera com el Peralada, el Figueres i el Banyoles, amb bones sensacions, i diumenge va ser una prova de foc superada el duel amb l'Espanyol B, de la nostra categoria. Vam competir bé. Arribem a la final en bona forma, tot i que l'Hospitalet, que també és de Segona B, no serà gens fàcil.