El seu pare, Juanito Valverde, ho va tenir molt a prop, però no va aconseguir tastar el futbol professional. Quan era juvenil del Figueres Joaquín Peiró l'havia reclamat per algun amistós i l'havia arribat a incloure en alguna llista de convocats. Al final el tren del futbol li va passar de llarg, tot i que sempre va mantenir el vincle amb la Unió, fins i tot, formant part de l'equip que es va refundar a Tercera Regional el 2007 amb Marcel·lí Coto d'entrenador. Ara qui ho intenta, qui somia «ser futbolista», qui anhela poder viure d'aquest esport és el seu fill, Víctor Valverde, un dels grans talents futurs de la demarcació. Amb setze anys va debutar amb el primer equip del Figueres a Tercera (maig de 2018, contra el Granollers, amb Damià Abella de tècnic) i poc després enlluernava pel seu desvergonyiment i habilitat en l'amistós contra el Girona que obria els actes del Centenari. Consolidat precoçment a la Unió, on s'havia format, des de Montilivi el van reclamar per l'equip de Divisió d'honor. Ara ha tornat a casa, amb 18, cedit, per acabar-se de polir. «La perla», com mig en broma a vegades li diuen els companys, ha tornat amb força. Dijous un gol seu donava a la Unió el Torneig de l'Estany contra l'Olot, vuit temporades més tard.
«Feia mig any que no jugava, primer pel confinament, i després perquè quan vam començar la pretemporada vaig tenir una petita lesió. No em pensava que pogués arribar al Torneig de l'Estany. Dijous al migdia, però, em van trucar i em van dir que potser tindria un quart o vint minuts a la final. I així va ser. Estava a la banqueta i quan el míster em va dir que escalfés, em vaig tornar a sentir futbolista», explicava ahir el protagonista del partit de dijous a la nit contra l'Olot. Va ser arribar i moldre. A dos minuts del final, després d'una primera rematada d'Ivan Vidal, va ser més ràpid que els defenses garrotxins «i vaig anar a buscar el rebot per enviar la pilota al fons de la xarxa amb la cama esquerra». Reaparició, nou debut amb el Figueres, gol i campions. Tal icom ho havia somiat uns dies enrere sopant amb un amic.
La perla vol ser futbolista. Vol triomfar. Però sap que per davant li queda un llarg camí. Quan era infantil el Girona li va dir que no hi comptava i va haver de tornar a la Unió. Poc després, des de Montilivi el tornaven a reclamar per jugar amb el juvenil de Divisió d'Honor. Ara li queda un altre any de contracte més un d'opcional. Quan a l'estiu li van plantejar que possiblement sortiria cedit, ell mateix va plantejar l'opció d'anar al Figueres, a casa. «Només penso fer-ho bé aquesta temporada, no m'hi trenco gaire el cap en pensar més enllà, si acabaré tenint l'oportunitat amb el Girona al futbol professional. És clar que m'agradaria, el Girona ja no és el club de fa una dècada, ara és una entitat gran i respectada a tot Espanya. El Girona i el Figueres són els meus dos equips», confessa.
Víctor Valverde pot fer, i fer-los bé, diversos papers ofensius. «D'extrem, d'interior, de mitja punta... soc ràpid i a la vegada m'agrada associar-me amb els meus companys perquè tinc una bona passada de gol. Soc un extrem tot i que m'agrada jugar també per dins», assegura. A Vilatenim, de la mà de tècnics com Damià, Chicho, Joan Esteva, Xavi Agustí i ara Javi Salamero, s'hi ha format i hi pot explotar abans d'un hipotètic retorn al Girona.
A casa n'estan molt contents. «El pare ha sigut tota la vida del Figueres, quan era petit anava al camp a veure els partits, imagini's ara quan veu que jo estic al primer equip», diu el jove jugador. Per això té clar que està molt bé treballar dur per arribar a ser un jugador d'elit, encara que mai es pugui deixar d'estudiar. El curs passat va fer un cicle d'administratiu i ara està acabant de decidir per on continua la formació «fent algun curs online». «El meu pare sempre em diu que el futbol no té memòria, que has de treballar i ser profesisonal dins i fora del camp. Això tampoc et garanteix res, però et dona més possibilitats», destaca el futbolista empordanès.
La victòria al Torneig de l'Estany ha disparat els ànims de Valverde i de la Unió. Està convençut que «hi ha bon equip» i després ja es veurà què passarà. Recorda que quan el van fer fora de l'infantil del Girona «encara era un nen i vaig pensar que mai arribaria a dalt», i ara dona per bo el retorn a Figueres «perquè em va servir per recuperar la confiança, va ser una cosa bona que em va permetre madurar i aprendre». Quan des de Montilivi el van tornar a reclamar «no m'ho vaig pensar» i el curs passat se'l va passar al juvenil de Divisió d'Honor. Ara tancada aquella etapa i per afrontar el primer any sènior, la millor opció que se li va plantejar va ser tornar a la Unió. I allà està, per posar el seu desvergonyiment al servei de Salamero.
